El 14 de març la Constitució d’Andorra va fer l’edat de Crist. Sembla que va ser ahir quan la gent del poble va anar en massa a una sessió a Ca la Vall, convocats pel Babi d’Ordino, que va tenir un resultat històric: l’autodissolució del Consell. Jo hi era. Com molts altres. Aquest fet va desencadenar el que ja era un fet irreversible, Andorra començaria immediatament un procés constituent que l’elevaria a l’estatus del reconeixement internacional com un estat de dret, democràtic i social. La nostra Carta Magna seria referendada pel poble andorrà al final d’aquest procés negociador, just ara fa 33 anys.
En els anys preconstitucionals sí que teníem un Consell, un executiu capitanejat pel Cap de Govern de torn, i un sistema judicial. Tanmateix, el pes dels Coprínceps era cabdal en el poder al país. De iure, i sovint de facto, els veguers tenien el poder final, com a representants dels Cosenyors.
L’altre pes important el tenien les parròquies. Enviaven quatre representants cadascuna, sense fer diferències en el gruix de població de cadascuna: la representació era igual per totes, fet que donava molt poder a les menys poblades. D’on venia aquesta aparent asimetria? Doncs del mateix tarannà fundacional així com institucional d’Andorra. 
Fins a la nostra Constitució, Andorra era una federació de parròquies, eren set territoris units per resoldre afers interns, és a dir, conflictes entre ells. També ho feien per unir-se davant conflictes amb altres valls veïnes fora del territori andorrà, així com per fer pinya davant les eventuals reclamacions als nostres cosenyors.
Aquesta federació va néixer amb la Reforma de l’any 1866, que promulgava uns canvis molt importants respecte als segles anteriors. D’una banda, es donava el vot i el dret a ser elegit a tots els caps de casa del país. Fins aquell moment els nostres representants eren escollits per cooptació (si ho voleu, vulgarment a dit) entre els prohoms o capgrossos de cada parròquia. De l’altra, i aquí hi ha l’altre gran canvi, es feia incompatible per sempre més el càrrec de conseller de Comú amb el de conseller General.
La Nova Reforma del 1866 va representar també un trencament amb l’estatus anterior: es va passar d’una ancestral Andorra confederal, a la federació que va subsistir des de l’entrada en vigor de la nostra Carta Magna.
Andorra era una confederació secular? Doncs miro d’argumentar-ho. Fins a l’any 1866 cada parròquia enviava els seus representants al Consell de la Terra, després conegut com a Consell General. La fórmula era molt simple, els dos Cònsols vigents i els dos Cònsols sortints eren els consellers generals de cada parròquia, de manera que el cicle era pràcticament automàtic. No calien eleccions per anar al Consell General, per tant el pes dels Consells de Comú eren importantíssims, atès que era on s’escollia realment qui tenia el poder. 
Sovint, es configuraven versions fraccionades del propi Consell General, com la que van pactar els representants de Canillo i Encamp, per enviar representants a negociar amb els de Mérens, al proper País de Foix. Tenim documentat que el 24 d’abril del 1535 l’assemblea d’homes de Canillo, reunida prop la capella de la Santa Creu, i la dels d’Encamp, reunits al pòrtic de l’església de Santa Eulàlia, van escollir representants jurats, per crear un “Sindicat per tractar los assumptes amb los de Mérens”. 
D’aquestes i moltes altres coses, com per exemple les seus, els espais de reunió dels canillencs al llarg de la història, així com dels senyors feudals del territori, he pogut parlar a les Primeres Jornades d’Història organitzades pel Comú de Canillo, que han estat una iniciativa d’èxit, a més de molt aconsellable socialment. Amb aquest escrit vull fer ben palès el meu més sincer agraïment per haver-me tingut en compte per formar-ne part. Cal conèixer i transmetre el passat, i llegar-lo al futur.