La primera associació civil de la qual hi ha notícia històrica és la Confraria de Paraires i Teixidors de Sant Pere Màrtir, la qual, si bé era bàsicament un gremi, ja tenia en els seus estatus clàusules destinades a l’ajuda mútua.
De l’existència d’artesans dedicats al treball tèxtil hi ha testimonis ja a l’edat mitjana, però va ser a finals del segle XVI i principis del XVII quan aquest ofici va arribar al seu moment d’auge amb el comerç de llana i productes manufacturats a través de la frontera andorrana. A principis del segle XVII aquests artesans es van organitzar constituint una associació de caràcter gremial, la Confraria de Paraires i Teixidors de Sant Pere Màrtir, que tenia la seva seu a l’església de Santa Maria d’Escaldes perquè era en aquesta població on hi havia un major nombre de teixidors.
La seva creació va ser aprovada pel bisbe d’Urgell, Andreu Capella, el 13 de febrer del 1604. El mateix dia es va signar una concòrdia entre la confraria i el Consell de la Terra, renovada tres anys més tard, el 1607. Acollia teixidors de llana, de lli i paraires de diverses poblacions andorranes, en especial Escaldes, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria.
Tenia una estructura gremial en la qual s’establien diferents graus: caps de casa, amos, menestrals, fadrins, aprenents i mossos. La seva principal funció era vetllar per la pràctica correcta de l’ofici. S’encarregava de controlar i regular la qualitat dels productes manufacturats (teles, robes, tovalloles, flassades...) així com d’evitar l’intrusisme, assegurant els interessos socials i econòmics dels seus membres. Anualment es nomenaven entre els confrares dos càrrecs, el sobreposat i els pesadors, rebien l’acord del Consell de la Terra i juraven el càrrec davant dels cònsols. El sobreposat havia de comprovar que no es venguessin draps falsos. Si en trobava els cremaven a la plaça d’Escaldes (Arxiu de les Sis Claus, llibre núm. 4). Els pesadors controlaven el pes correcte dels fils de llana emprats al teler, cap artesà podia emprar-ne sense que abans s’hagués procedit a aquesta operació.
A més a més, en els estatus hi ha un article dedicat al dret de les famílies dels confrares a ser assistides econòmicament en cas de malaltia o defunció del cap de casa, i la vídua i els fills del confrare difunt eren objecte d’un tracte de favor:
Més ordenaren , que sempre i quant algun confrare de la dita confraria serà posat en alguna necessitat de malaltia que los sobreposats ajen de mirar per la necessitat d’aquell y subvenirlo segons la possibilitat de la confraria, e si serà menester vellarlo per tandes; y sempre que es morirà ningun confrare de dita confraria los sobreposats sien tinguts de ensendre los ciris de la confraria al cors, no prenent-ne cosa alguna.
La confraria va continuar en funcions durant el segle XVIII, a mitjans del qual, l’any 1767 tenia 45 membres. No es coneix el moment de la seva dissolució, que probablement devia ser a la segona meitat del segle XIX, com a resultat de la crisi del sector tèxtil artesanal, davant l’impacte de la revolució industrial que va comportar la mecanització dels sistemes de producció, i de les noves matèries primeres amb l’arribada del cotó americà, i que va anar en paral·lel amb la decadència de la cabana ovina. Pel que fa a l’aspecte del suport mutu entre els membres de la corporació, aquesta va ser la primera entitat del país on aquest s’aplicava, i, com veurem, a partir del segle XVIII altres associacions la complementarien o en prendrien el relleu.
