És possible construir la maternitat? Tot i que la identitat femenina no es defineix exclusivament pel fet de ser mare, històricament la societat ha dut a terme un procés de construcció social de la maternitat atribuint exclusivament el paper de mare a la dona. Aquest imaginari social entorn de la maternitat es basa en una idea essencialista plena d’estereotips, judicis i qualificatius que es dirigeixen exclusivament a les dones i posteriors filles. Així doncs, trobem una representació ideal i generalitzada de mare entenent-la com aquella figura formada per una llarga sèrie de virtuts (mare pacient, tolerant, capaç d’oferir consol, de sanar, d’atendre, escoltar, protegir...) deixant de banda les diferències individuals i la idiosincràsia de cada dona (com si el fet de ser mare fos l’única representació i identitat que pot posseir una dona) i donant peu a l’aparició de diversos estereotips dicotòmics que classifiquen el rol matern: les bones i males mares.
No obstant això, no existeix la mare perfecta ni fórmules màgiques o manuals d’instruccions que ens revelin les claus per ser una bona mare. Tant de bo fóssim com els ordinadors, doncs seria fàcil tenir un software instal·lat que tan sols haguéssim d’actualitzar a la millor versió: “mareperfecta 2.0”. Malauradament, la construcció d’una mare és un llarg camí en procés de canvi que esdevé des del mateix moment que es desitja ampliar el sistema familiar. Ser mare és un procés de creixement i de desenvolupament constant: aprenem, desaprenem, transformem, simulem i descartem formes de pensar o d’actuar que no ens funcionen. Cal acceptar que la maternitat no és un procés fàcil que neix en paral·lel al naixement del nostre fill. Ser mare va més enllà d’un estat gestacional i criança dels fills. Implica ser coherent amb la nova identitat materna sense oblidar els propis desitjos com a dona i individu.
És habitual i natural que mares primerenques tinguin dubtes, pors i creguin que no ho estan fent bé, doncs des del moment que es desitja ser mare es dipositen diverses expectatives tant en la manera de criar els fills com en la pròpia eficàcia per resoldre situacions adverses. Topar amb la realitat, trencar amb les nostres expectatives i no saber resoldre diverses situacions que són noves per a qualsevol mare primerenca pot generar a nivell individual trastorns de l’estat emocional com ansietat o depressió interferint en la vinculació i relació amb el nounat a més d’incrementar la pressió social. Doncs l’entorn espera una mare feliç, capaç de resoldre adequadament i de la manera més eficaç els conflictes emergents, atenent alhora les necessitats bàsiques del nadó. S’espera que les mares compleixin amb les expectatives ideals d’aquest rol i l’interioritzin de forma immediata. Contràriament seran qüestionades, aïllades, estigmatitzades i senyalitzades de diverses formes augmentant així un sentiment de culpa per no seguir els esquemes socialment imposats. A la culpa extrema per no dur a terme el que espera la societat sobre la criança, s’hi afegeix el sentiment de frustració per no tenir temps per dedicar-se a si mateixa, integrar-se de nou i de la forma més eficaç al seu entorn laboral, a banda de mantenir la seva llar a la perfecció. Malauradament, l’evocació constant de missatges contradictoris genera dubtes, pors i angoixes entorn de la maternitat i esdevé un motiu de consulta freqüent en les consultes de professionals vinculats a la salut mental.
Caldria doncs, fer una mirada introspectiva sobre què entenem per maternitat i eliminar les categories dicotòmiques com “bona” o “mala” mare. Doncs la millor manera de plantejar-se ser una “bona mare” o, com deia Winicott, una mare “suficientment bona” consisteix a donar-se primer un lloc com a individu. La criança dels fills implica esforç i perseverança però no es tracta d’un sacrifici permanent.
