La COP26 com a punt de partida

Vam dipositar moltes expectatives en l’esborrany de la declaració de la COP26 i al final ens enduem la sensació que aquells bons propòsits inicials han quedat descafeïnats. Tot el que s’havia anunciat en un primer moment com a grans avenços de la cimera climàtica de Glasgow ha acabat sent matisat, des del compromís a limitar l’augment de la temperatura a 1,5ºC a l’escac mat als combustibles fòssils. L’esperança l’han donat els dos països que més gasos d’efecte hivernacle emeten: els Estats Units d’Amèrica i la Xina han volgut escenificar que són capaços de deixar de banda les diferències que tenen en altres àmbits i treballar plegats davant la greu crisi ambiental que afronta el planeta. Tenim tot el dret i milers de raons per mirar-nos-ho de manera escèptica, cella aixecada, però més ens val que estiguem equivocats i que els gestos d’acostament que hem pogut veure aquests dies siguin expressió d’una voluntat real perquè, sense ells, hem de ser conscients que no serà possible reduir les emissions globals. De tota manera, la responsabilitat no és només de la Xina i dels Estats Units. Una de les claus de la darrera COP ha estat refermar el compromís dels països desenvolupats d’aportar conjuntament 100 bilions de dòlars per finançar els països en vies de desenvolupament. Aquí caldrà que la ciutadania dels països rics siguem exigents amb els governs i és que, de la crisi global, n’haurem de sortir de manera solidària o no en sortirem. La COP26 no ha estat tot  el que hauríem volgut que fos, però em quedo amb les declaracions de la WWF de la setmana passada: que aquest no sigui el punt d’arribada, sinó el punt de partida.