La copríncep i l’eusquera

Els nostres sobirans ens han nodrit de gran quantitat d’anècdotes històriques al llarg dels segles, tant pel que fa a les seves relacions amb els andorrans, com pel currículum que han llegat a la història universal. Tenim en el nostre llistat de Coprínceps i senyors, a personatges tan importants com Napoleó, De Gaulle, Enric IV de França, Arnau de Castellbò o la nissaga dels comtes urgellencs i els de Foix.
De dones, poques n’hem tingut com a senyores del país. Tanmateix, hi foren, i totes elles tingueren un paper destacat. Recordaré de passada, a tall d’exemple, a les insignes Ermessenda de Castellbò o la seva mare, Arnaldeta de Caboet, que per pubillatge, van acabar lligant els comtes de Foix amb el destí d’Andorra.
Però des de fa molts segles, no hem tingut una dona com a sobirana. Entre els bisbes d’Urgell per raons òbvies. Alhora, els nostres senyors del nord han tingut la costum ancestral d’excloure-les, fins i tot després del triomf de la Revolució Francesa. Aquest fet no ha fet preveure com hauríem d’anomenar a una dona si, posem el cas, fos elegida com a presidenta de la República Francesa. En una trobada recent amb l’amiga (i admirada!) Laura Casanovas, planificada, amb el bon pretext de poder felicitar-la, per haver guanyat el premi Carlemany pel foment de la lectura, vam treure a conversa aquest debat. Finalment, arribàrem al consens que, donat el cas, a les futures coprínceps, les hauríem d’anomenar Coprinceses.
Ho deixo a debat. De moment però, per no endinsar-me en un complicat jardí, he tingut la covardia de no incloure el nou terme en el títol del present article.
Enric de Borbó, II de Foix i Andorra, i III de Navarra, va esdevenir rei de França l’any 1589, unint per sempre més el senyoriu del nostre país amb el cap d’estat del nostre poderós veí del nord. Enric IV, que és com es coneixeria des d’aquell moment històric, era un personatge d’un fort substrat pirinenc. Inicià una dinastia que, tot i els entrebancs de la història, amb revolucions i guillotines incloses, encara regna avui en dia al nostre veí país del sud. També era un convençut protestant, fet que devia mantenir íntimament fins a la tomba, si bé que, a fi d’aconseguir i preservar la corona franca, va tenir el pragmatisme d’abraçar públicament el catolicisme. És en aquest context que va fer immortal la famosa frase: París ben bé val una missa!
D’on li venien aquestes conviccions religioses i el seu marcat caràcter pirinenc, que tenia reflectit tant en la seva llengua com en els seus costums quotidianes? Doncs de la poderosa influència que va tenir la seva mare, Joana d’Albret, en la seva formació juvenil. Aquesta dona ha estat la darrera Coprincesa que hem tingut. Néta dels darrers reis de Navarra destronats per Ferran el catòlic l’any 1512. Descendent d’Arnaldeta, Ermessenda, i la resta de la nissaga comtal foixenca. Casada amb un Borbó, patrimonialment tan preponderant com ella, i per damunt de tot, una ferma defensora de la fe protestant, esdevenint la noble més poderosa del bàndol hugonot, en contraposició a la cristianíssima i catòlica monarquia francesa. Aquesta fe, postulava la traducció de la bíblia a les llengües pròpies de cada terra, fet prohibit per les autoritats vaticanes, que obligaven el manteniment del llatí. A tal efecte, va promoure la traducció al gascó del catecisme calvinista l’any 1563. Anys després, el 1571, també va encarregar al monjo Joan de Lizarraga, transcriure els evangelis a l’eusquera, esdevenint la primera obra impresa en aquesta llengua.
Joana III de Navarra, com també es coneixia a la nostra darrera Coprincesa, va esdevenir una autèntica preservadora de les antigues comunitats del Pirineu, així com protectora de les seves llengües. El prestigi i la fama van recaure sobre el seu fill que, d’una forma sàvia i astuta, ella havia educat i forjat des del seu bressol pirinenc.