L’any 1960, un jove irlandès nascut a Anglaterra va passar un any ensenyant la llengua anglesa en un liceu de Diyarbakir, al Kurdistan. Certes desavinences amb el poder polític turc van fer que al cap de poc temps hagués de marxar corrents d’aquell país. Alguns anys més tard, ja establert a Andorra, va publicar un curt poema sobre el problema de la independència kurda. Sota el títol La còrda roja, l’obra comença així:

Lo jorn que me penjas, fraire Turc,

la còrda siá roja

roja com lo riu

roja com el Tigre al temps de las pluèjas.

Tractant-se d’una nació sense estat, amb una població repartida entre els territoris assignats a cinc entitats polítiques amb representació internacional (Turquia, Iran, Iraq, Armènia i Síria), la situació del poble kurd és simptomàtica d’aquella tensió entre els estats nació reconeguts com a tals, i els pobles que, per motius de caires diversos però essencialment històrics, no han aconseguit tal reconeixement. Vist així, el fet que el poema s’hagi compost i presentat en llengua occitana sense dubte no és innocent.

Tot i que aquests pobles oblidats no han obtingut un reconeixement internacional de la manera que sens dubte es mereixerien, això no impedeix que se sentin justament això: pobles. Com a tal, tenen una consciència col·lectiva fruit de l’existència d’una llengua i una història comunes, que reuneixen els seus membres. Naturalment, també tenen consciència de formar part d’un conjunt més gran: la Humanitat, i fins i tot de tenir relacions especials amb altres pobles propers. Pot ser que parlin idiomes propers, com ara la llengua kurda i les iranianes. També que hagin compartit certs esdeveniments històrics, de la mateixa banda o bé en bàndols oposats. Però això no és obstacle perquè se sentin diferents dels seus veïns. Com és lògic, a partir d’aquesta diferència naix la voluntat d’una autodeterminació política, de manar cadascú sobre els seus assumptes.

Com també és lògic, els estats nació, des de la seva posició de poder fàctic i accés als fòrums internacionals, no tenen interès en què així sigui. Per a ells, és més còmode seguir ordenant els afers sobre tot el territori amb un jacobinisme centralitzador. Un sentiment de justícia –o de la seva absència– no forma part de les seves prioritats. És oblidar, però, que la justícia es fonamenta en la legitimitat. Sense el suport del poble, la democràcia no es justifica. Justament, d’això es tracta.

El meu pare, i autor d’aquests versos, s’hauria alegrat força de poder conèixer el referèndum sobre la independència del Kurdistan celebrada una setmana abans del català. Les reaccions adverses de certs estats sens dubte l’haurien decebut, però com que era un home realista tampoc l’haurien estranyat en excés.