La Corona

Confessava Quim Monzó que, per prescripció mèdica, havia deixat de mirar els telenotícies i havia pujat al carrusel de les sèries televisives. És el que hem fet a casa durant aquests mesos de confinament, obligat i tediós, que ens toca viure. Reconec que era un absolut analfabet en el tema. Havia après, això sí, a dissimular per no sentir-me desplaçat entre els amics. Quan apareixien les primeres neus a les nostres valls, deia allò de winter is coming i tots els devots de la sèrie del tron de ferralla em consideraven del seu club. Doncs ja no em caldrà dissimular, perquè ens hem apuntat amb voracitat de tèrmits a veure sèries.

Una de les primeres va ser The Affair, que va sobre un escriptor que viu una aventura tortuosa amb una cambrera en una vila d’estiueig. Us heu fixat que el tema dels escriptors és molt recurrent? Una presència gairebé a l’altura de polítics, d’advocats, de traficants... i altra gent de vida tumultuosa. Els escriptors apareixen com a persones torturades per l’obligació de gestar cada poc temps una obra sublim (sobretot si acaben de publicar una primera novel·la de gran èxit), enfrontats a malèvols editors i a lectors esquívols. Mentrestant, porten una vida social intensa, amb presentacions multitudinàries a lectors intel·ligents, aventures amoroses amb periodistes i agents literaris i experiències de tot tipus amb substàncies estimulants. En fi, que sembla que els guionistes s’han fixat en la meva vida, que m’han vist per un forat i han copiat sense mania, i sense permís, l’existència interessantíssima que porto. Sí, amics, així és com vivim els escriptors, de manera que no sé a què espereu per treure la novel·la que teniu amagada en un calaix.

Per confirmar que estic al dia pel que fa a sèries, us parlo de The Crown que acaba d’estrenar quarta temporada i ho està petant. Soc de la teoria que la majoria de les sèries, a mesura que afegeixen temporades recargolen tant els arguments que deixen de ser creïbles. Aquesta, però, manté viu l’interès perquè la monarquia britànica és una font inesgotable de temes sucosos. Tenen més vides que palaus. Aquí no cal retorçar l’argument, només cal seguir les portades dels diaris a l’hemeroteca. Ara bé, suposo que, com a mi, el canvi d’actors us va descol·locar una mica. L’actriu Olivia Colman fa una excel·lent reina en aquesta etapa, però al meu parer, era millor la princesa Margarida de Vanessa Kirby que la de Bonham Carter. Per cert, i us ho dic com a historiador, la germana de la reina va portar una vida de disbauxa a Londres i a l’illa caribenya Mustique que no la supera ni el Campechano espanyol, la qual cosa ja té mèrit (o emèrit, ha, ha).

La sèrie fa un gran favor a la monarquia britànica –comparada amb la primera ministra Thatcher, la reina Isabel sembla la mare Teresa de Calcuta– i malgrat les evidències de tant classisme i trivialitat, els Windsor ens acaben resultant simpàtics i patim per les seves desgràcies i infelicitats. Si és que no tenim remei! Una recomanació final: podeu mirar sèries però no cal que deixeu de llegir llibres. Un llibre és tant o més entretingut que una sèrie (la majoria estan basades en novel·les) i els personatges els podeu imaginar a la vostra manera. Us estalviareu el disgust que us canviïn l’actor a mitja temporada. Apa, vaig a gaudir de la meva vida dissoluta d’escriptor. Enveja teniu!