La cova d’Alí Babà

Cadascú s’organitza la vida, en tots els aspectes, segons les seves necessitats, les seves possibilitats i les seves prioritats. Ja sé que soc una rara avis en qüestió de telèfon mòbil, i que vaig pel món sense rubor amb un aparell esquifit que només telefona. No m’he creat la necessitat d’usar un telèfon espavilat, i aquells serveis suplementaris que un smartphone em podria proporcionar, com ara l’accés a les xarxes socials, me’ls procuro, només quan m’interessen, a través de l’ordinador de casa.
Aquesta introducció ve a tomb arran d’un atracament del qual ha estat víctima el meu amic Jordi B., una situació en la qual jo no em trobaria mai, per les raons que he dit, però que lamento no solament perquè ell és amic meu, sinó perquè molts Jordis s’hi deuen trobar cada dia de l’any i la imatge que en queda d’Andorra és nefasta.
El meu amic, que viu a Catalunya i només puja a casa nostra un parell o tres de vegades a l’any, va venir dilluns passat per unes hores amb la família. Com que ja estava previngut que per als forasters al nostre país corren uns assaltadors de camins telefònics que fan pagar cara la festa als descuidats, va deshabilitar l’entrada de dades del seu smartphone quan passava per la Seu, amb la idea de tornar-les a habilitar a la tarda quan hagués abandonat el nostre país. Li va passar, però, un fet imprevist. En Jordi té un cotxe elèctric i per poder-lo carregar va haver de fer una operació a través del telèfon, que el va obligar a tornar a habilitar les dades. A partir d’aquí, no em preguntin què va passar, perquè jo soc aliè al món d’aquestes màquines (habilitar i deshabilitar, canvi de carregador...) i per més que m’ho expliqués no vaig entendre res. El fet és que ens vam trobar i vam anar a dinar, i just després de les postres va rebre una trucada de la seva companyia en què l’informaven que li havien bloquejat el subministrament de dades perquè havien detectat que era a Andorra i que estava fent una despesa probablement no volguda. Però el lladronici ja estava consumat: el cost de la broma en aquell moment pujava ja a 405 euros: en el temps d’un dinar, quatre vegades el cost del dinar d’ell i jo! I juro i perjuro que no va tocar el telèfon en tota l’estona.
L’endemà, la seva companyia es va treure de la màniga un descompte i li va deixar el deute per 245 euros, a condició que els pagués en vint-i-quatre hores, sense esperar la facturació. “Ja cobrarem la resta a algú altre”, li van dir. Vet aquí, també, una gitanada gairebé equiparable a la pirateria andorrana.
Ara en Jordi sap que hi ha solucions per prevenir el mal, a base de comprar prèviament megues o no sé què més. Però la imatge que als seus ulls ha quedat més danyada és la d’Andorra, amb una companyia paraestatal monopolista que fa quedar el país com si fos el Regne d’Eswatini o la República del Kazakhstan, per no dir la cova d’Alí Babà, i que no ha estat capaç d’obtenir uns justos convenis de reciprocitat amb el veïnat.
Fins quan?