La creativitat al poder? Ja serà menys

Estem habituats a sentir ad nauseam als discursos oficials allò que la cultura és vital per a un poble i bla bla bla. La frasecita és a les intervencions dels pròcers de la pàtria d’aquí i d’arreu com la punta als ous fregits, l’ornamentació al gòtic flamíger o la profusió de figures barroca un producte de l’horror vacui. De fet, l’únic (o un dels pocs) governants que va intentar aplicar-ho, l’infortunat Lluís II de Baviera (“L’obligació d’un monarca és il·luminar l’esperit del poble”, li fa dir Visconti a Ludwig), va passar a la història com a Lluís el Boig.
Ara es conjuguen dos mantres nous: la sostenibilitat i la creativitat. Més bla, bla, bla. O no ho pensen quan s’endinsen cada dia en aquest trànsit ofegant, obscè, inhumà? Millor dit, molt humà, que som nosaltres les molècules que el conformen. Les ciutats potser s’encaminen a ser intel·ligents, però difícil ho tindran si governants i governats seguim sent tan estúpids. La fumarada és més densa des que ens tornen a deixar sortir de casa. Si abans el transport públic era penós, ara és dramàtic. Així que sortiríem del confinament més creatius, oi? Que aixequi la mà qui vegi coses que canvien (a millor, si us plau). Diu una amiga antropòloga que el virus ens canviarà més o menys segons el temps que s’estigui entre nosaltres. De moment, tot el que desitgem és tornar a la vida de sempre, que tot sigui com abans. Cap intenció de repensar models ni horaris ni formes de vida. Aquí l’únic innovador va ser el regidor valencià que es va fer doblar per fingir un anglès perfecte sota la mascareta. Un incomprès.