Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AGrebennikova

Alexandra Grebennikova

Escriptora

 

 

La Creu dels Set Braços

La Creu dels Set Braços




Sempre m’han fascinat les creus de terme. Vinc d’un lloc on els límits dels pobles es marcaven d’una manera menys artística i mística: primer amb un cartell amb el nom del poble d’on sorties, guixat, i després amb un altre, amb el nom del  poble al qual entraves, i para de comptar. I això que la cultura visual soviètica havia manllevat un munt de coses de les religions tradicionals: les nostres ciutats estaven sobrecarregades de símbols. Hi abundaven les estàtues dels sants del comunisme, amb un protagonisme indiscutible de Lenin. També vivíem envoltats d’una mena de mantres escrits amb lletres enormes sobre els teulats de les cases. Curiosament, la paraula més freqüent que hi sortia era glòria.

Ho recordo com si fos ahir. Com a regió industrial plena de fàbriques contaminants, teníem unes sortides de sol precioses, amb un cel lila i rosa i taronja, però a l’hora d’anar a l’escola encara feia fosc. De bon matí, quan caminàvem cap al temple de la saviesa, llegíem les lletres lluminoses que coronaven els edificis alts del barri. “Glòria al treball!” “Glòria a la Pàtria de Lenin!” “Glòria al País dels Consells!” Els “consells” generalment es tradueixen com a “Soviets”, però la paraula “soviètic” feia referència als Consells com a forma de govern (per exemple, el Consell Municipal dels Diputats del Poble). Per a nosaltres, de nens, allò del “país dels consells” tenia una retirada a “terra de les meravelles”. Vivíem en un lloc absurd i fascinant. L’estrany és que ningú hagués tingut la idea de marcar les entrades i sortides dels pobles amb la falç i el martell. Potser ja ho feien, de vegades, però no pertot arreu.

La meva infantesa soviètica em va marcar de tal manera que la creu com a símbol em feia molta més por que la falç i el martell. Al cap i a la fi, a l’escola m’havien ensenyat que la falç i el martell eren eines de producció pròpies d’obrers i camperols. Més endavant, com molts dels meus coetanis compatriotes, vaig abraçar el cristianisme amb gran fervor de neòfita. Parroquiana d’una església ecumenista, vaig fer meus els símbols de les esglésies ortodoxa i catòlica per igual.

Des de fa anys, com tota la meva família andorrana, soc molt devota de la Mare de Déu Meritxell. Aquest any érem fora el dia 8 de setembre, i vam pujar-hi, com sempre a peu des d’Encamp, una setmana abans. Després, vam caminar fins a Canillo pel vell camí ral. Allí la vam veure, la Creu dels Set Braços, que en té sis. Sis cors trencats, i el setè, perdut. La pobra ànima descreguda i burleta emportada pel dimoni, un noi que va fer la brometa de vestir-se amb un llençol blanc per espantar un company poruc... De sobte, vaig pensar que m’agradaria que existís una altra llegenda, diferent de la que sabem, sobre aquesta creu. Són tants, els racons d’Andorra que anhelen un nou poeta. Aquest n’és un. T’espera. Poeta, naix!

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic