L’any 1212, el moviment principal de les croades ja s’havia acabat. En realitat, la Quarta Croada (1202-1204) en va donar el toc final, quan es va acabar a Constantinoble. Els croats van saquejar aquella vil·la molt cristiana, i en van tornar carregat de riqueses materials com ara les estàtues eqüestres que actualment es poden admirar dalt de la façana de la basílica a la Piazza San Marco de Venècia. A partir d’aquell moment, els diversos governants europeus realment havien perdut tota credibilitat com a defensors de la fe cristiana, i es diria que també hi havien perdut completament l’interès. A partir d’aquell moment, els molt catòlics europeus tan sols es van dedicar a fer croades efectives contra els seus propis germans: la croada contra els albigesos (o càtars) de 1209 a 1229, o la croada contra la Corona d’Aragó de 1283 a 1285.

Les quatre principals croades o guerres de religió iniciades a Europa de l’Oest tenien l’objectiu d’alliberar la regió de Terra Santa del poder opressor dels musulmans. Naturalment, ningú es preguntava si els habitants del lloc tenien alguna voluntat de ser alliberats, fossin de la religió que fossin. Hi havia musulmans, cristians de diverses esglésies, i els pocs jueus que hi havien tornat a immigrar anys després de ser-ne expulsats del país en massa a conseqüència de les dues revoltes jueves contra els romans. Estem parlant de fets ocorreguts durant els anys 70 i 132, però que encara tenen conseqüències l’any 2025. 

Al segle XIII, ni tan sols era molt clara la definició de quines terres s’havien d’incloure dins de l’expressió Terra Santa. Naturalment, qualsevol ciutat que hagués visitat Jesús n’havia de formar part, però per comoditat o per càlcul la definició dels croats sembla haver estat més aviat expansiva. S’hi van incloure llocs situats al llarg de la costa tant cap al nord (actual sud del Líban) com cap al sud (l’actual Franja de Gaza) que mai havien format part dels regnes de Judea o d’Israel, però en va excloure d’altres (la Decàpolis a Jordània). Per acabar la nostra descripció de l’estat caòtic de la situació, també hi havia crta diversitat entre les suposades forces d’ocupació musulmanes. Pensem, només, que el famós Salah-ad-Din que va acabar la reconquesta de Terra Santa pels musulmans era d’ètnia kurda i originari de la ciutat de Tikrit a prop de Bagdad.

L’any 1212, però, es va formar una nova croada: la Croada dels Infants. El va seguir la primera Croada dels Pastors, l’any 1251. Aquests tenien en comú el fet de ser impulsats no per governants o nobles, sinó de sorgir de les capes més populars de la societat. Hom té la impressió que més aviat molestaven els poderosos del moment. Mancats de recursos, no tenien cap possibilitat de tenir una influència real sobre el curs dels esdeveniments a Palestina. La majoria dels seus integrants ni tan sols hi van poder arribar i, quan alguns van poder tornar a casa seva, es van trobar amb una certa incomprensió per part dels seus antics veïns. Ningú dubtava de la seva bona voluntat i motivacions altruistes, però sí de la utilitat del seu gest.

Tots aquests són elements que, salvant les diferències, comparteixen amb l’actual flotilla interceptada la setmana passada per Israel. En realitat, els seus participants estan reproduint un esquema d’actuació molt antic, sense que ni ells mateixos possiblement en siguin conscients.

Si us interessa aprofundir en aquest tema, em permetré dos consells de lectura. Un és Orientalisme, d’Edward Said. Aquest escriptor d’origen palestí fa una reflexió aprofundida sobre la visió a vegades de caricatura cultural que els «occidentals» imposem al món àrab, i a l’Orient Mitjà en particular. El segon és Les croades vistes pels àrabs, de l’escriptori libanès Amin Maalouf. La seva descripció de la política dels estats musulmans de la zona ens aclareix bastant sobre la política actual d’Egipte, Jordània i el Líban, països que podrien ajudar un major nombre de refugiats palestins, però que es resisteixen a fer-ho.