Desconec si és per la crisi o perquè l’altre dia, mentre em dutxava, em vaig empassar, sense voler, una mica de xampú, però el cas és que veig bombolles per tot arreu. I no només immobiliàries. La darrera és la de les croquetes casolanes, ja siguin de pollastre, pernil o ceps. La setmana passada en un bar de tapes me les van cobrar a 2 euros la unitat. En vaig demanar només una, entre altres coses perquè des de l’any 2010 tinc el sou congelat i no em puc permetre luxes.

Evidentment, la vaig assaborir, la vaig fer durar a la boca, vaig assolir el tantra, la sublimació del karma i una explosió de gustos amb una simfonia de llums i colors en el paladar com si fos un espectacle a la llacuna de Caldea, conscient que en els àpats de la jet set ja no es menja caviar sinó croquetes casolanes. Els hipsters ja han abandonat el tofu grec, els xips vegetals, els batuts verds i el kimchi, aquella col fermentada coreana. Els millennials, per la seva banda, ja avorreixen els cebiches, i els plats japonesos –Yakisoba, Sashimi, Maki, Tataki, Nigiri, Uramaki, Tempura de Son Goku, Fukushima...– que semblen les alineacions d’un partit de futbol de l’Oliver i el Benji. Tot per la croqueta casolana.

S’està convertint en un mercat més lucratiu que el de les figures articulades d’una franquícia Pixar, o el merchandising d’una gira mundial dels U2. Qualsevol dia aquestes botigues que ara compren or i joies adquiriran croquetes, i amb la sospita que el lobby croqueter es posarà d’acord a fixar el preu com si fossin els productors de petroli, Repsol, Apple amb els e-books, les elèctriques, les companyies telefòniques i els fabricants de bolquers d’Espanya. En els restaurants i bars deu ser, i de lluny, el producte més rendible, tot i que sempre em queda el dubte que les croquetes, que posen a preu de diamant, antimatèria o plutoni, siguin realment casolanes i no congelades amb denominació d’origen Maheso, Estany Bages Cargol o Don Bocarte.

La propera vegada que vagi a menjar croquetes en un local contractaré un pèrit tasador-tastador perquè no em tornin a prendre el pèl. També m’estic plantejant, a la vista de la situació de les entitats bancàries del país, canviar els euros per croquetes, que amb la transacció surten millor i els lladregots no acostumen a mirar al congelador. No descarto, al mateix temps, buscar una cuinera de confiança i contractar-la perquè cuini croquetes sense parar al meu domicili i poder iniciar, d’aquesta manera, un comerç emergent amb la col·laboració inestimable d’Actua, l’agència de promoció econòmica d’Andorra per a l’inversor nacional i estranger que cerca fer nous negocis al país.

Si al seu moment es van presentar com a grans esperances d’inversió iniciatives com “l’entrenador virtual” de l’empresa 1d3a, Indra, la Clínica Teknon, Ordino Studios o Bio Valira, bé podrien acceptar la meva proposta de la croqueta d’or. Mentrestant, el proper cop que en demani en un restaurant i em diguin que són de la casa i a uns preus desorbitats ja no em caldrà preguntar d’on venen. De la Casa Reial.