La crossa
Ha passat, ha tornat a passar. La justificació per no afrontar els canvis socials necessaris i com molt bé va expressar Carles Sánchez en un article d’opinió recent “quan hom procura situar els drets –fills de la raó i fonaments de la llibertat humana– per sobre de la fe i de la conveniència” es va posar de manifest al darrer Consell General celebrat el 26 de juliol quan es debatia el projecte de Llei d’ordenament del sistema educatiu andorrà. Es tracta de “l’edifici institucional”, el model d’estat, una vegada més, segons Demòcrates per Andorra, qüestionat i posat en risc.
La posició del Partit Socialdemòcrata respecte a l’ensenyament de la religió catòlica en horari lectiu a l’escola andorrana ha estat clara: la defensa d’una educació pública, inclusiva i laica, perquè considerem que la laïcitat de les institucions públiques és la millor garantia per una convivència plural on tothom sigui acollit en igualtat de condicions, sense privilegis ni discriminacions. Però, és clar, segons Demòcrates per Andorra estem davant d’un “fals debat”, com si es tractés d’assumptes resolts.
No sé vostès què en pensaran, però era l’ocasió per a una discussió interessant. Quan serà possible un debat pausat i que atengui els desitjos de la població? Quants alumnes cursen les classes de religió? En què es tradueix per nivells i edats una mitjana del 40% dels alumnes dels centres d’ensenyament obligatori? Quins són els continguts d’aquesta matèria? Qui els estableix?
No era la primera vegada. Ens hi hem trobat quan valoren la discussió sobre l’avortament, la reproducció assistida o temes que encara no han estat debatuts o només de forma interna, com pot ser la mort digna. Trobem sempre aquest impediment que ens atura i petrifica i que s’utilitza com una crossa, on es recolza DA per evitar fer front a la nostra realitat social.
Ara el problema rau –també– en el Concordat signat amb la Santa Seu el 2008. Un text que, inspirat en el text espanyol tardofranquista, entre d’altres, sembla complir-se només en alguns dels seus punts ja que pel que fa a la gestió i accés dels béns culturals eclesiàstics s’ha estat incapaç de crear una comissió mixta, competent en matèria de patrimoni cultural per fer, entre d’altres, programes i pressupostos destinats a arxius, biblioteques, patrimoni arquitectònic i difusió cultural que afecten l’Església. D’altra banda no es vol contradir acords com aquest i en canvi n’obviem d’altres signats pel nostre país com la convenció dels infants de 1989 que rebutja l’adoctrinament i el proselitisme religiós?
Seguirem defensant l’actitud laica de l’Estat perquè creiem que aquest ha de garantir la llibertat de consciència i possibilitar la convivència entre els que no tenen els mateixos credos i, per tant, ha d’abstenir-se i mantenir-se al marge de les creences i pràctiques religioses personals. Totes les religions han d’ocupar el lloc que els correspon en democràcia: la societat civil i no l’escola pública. Això no per motius antireligiosos o anticoprincipat sinó des d’un plantejament pedagògic i social beneficiós per al desenvolupament dels menors d’edat, de la seva independència i autonomia personal.
I com es preguntava Everest Vilaginés en aquest mateix diari: per què tantes resistències a educar en la llibertat, per ajudar a construir-se dubtant, per acceptar que cal aprendre a pensar? Contestaran aquesta qüestió, senyores i senyors consellers i conselleres, alguns abanderats del progressisme, del perquè no van acceptar l’esmena presentada pel Partit Socialdemòcrata? O tindrem l’excusa de sempre: el nostre sistema i model d’Estat?
Versió per a imprimir