Ferdinand Buisson (1841-1932), un gran educador i polític francès de la III República, feia la diferència entre la fe i el pensament: “Ciutadans, si us plau, reflexioneu-hi, s’aprèn a pensar com s’aprèn a creure? No. Creure és el que hi ha de més fàcil i pensar, és el que hi ha de més difícil al món.”
Ferdinand Buisson pensava que l’escola formi intel·lectualment els infants amb la finalitat que siguin capaços d’exercir el seu esperit crític i defensar-se davant pretensions d’adscripció a teories complotistes o sectàries.
Nombrosos educadors troben força dificultats, a França i a Andorra, per transmetre als seus alumnes un saber científic o històric, i a convèncer de la seva prevalença, davant l’augment de la pressió de responsables religiosos musulmans.
Els darrers anys els responsables polítics no han pas destacat per la seva valentia en la defensa dels professors davant les immissions de l’obscurantisme a les classes. En aquest àmbit qualsevulla renúncia a plantar cara obre la porta a una deriva antilaica, la de tant s’hi val.
L’escola ha de ser, per essència, el lloc de la “respiració laica”, emprant els mots de la gran filòsofa Catherine Kintzler. Això és el que permet als alumnes disposar d’un moment d’oxigenació, en la seva vida, en la seva jornada escolar.
Aquesta referència pedagògica em sembla adient en el moment que Andorra es troba en una cruïlla.
Una cruïlla és el lloc on s’encreuen dos o més camins, i per tant és un punt que t’obliga a prendre una decisió que, segons quina sigui, pot tenir un destí final ben diferent. És, per tant, un punt clau que ens pot condicionar el futur durant molt temps, i aquí rau la transcendència de les decisions del moment.
Fa un temps que a Andorra ens trobem en una cruïlla i caldria prendre el camí amb urgència, perquè ens passem massa temps discutint, i discutint-nos, quin és el millor camí, i mentre debatem i intentem negociar-ne un, estem en una paràlisi molt perjudicial.
Si hagués de fer una recomanació urgent, seria que la primera decisió hauria de ser que totes les opcions polítiques mostressin clarament quin és el seu ideari, o si volen, la seva ideologia, i consegüentment la seva proposta de relació amb la UE. Una proposta programàtica d’acord amb els seus valors.
Les ambigüitats d’uns i altres i la voluntat dels membres del pacte d’Estat de cercar una pretesa unitat d’acció han desdibuixat molt la qüestió.
El resultat és un escorament excessiu cap al populisme que no afavoreix ni incentiva l’economia. I és precisament en els moments de crisi que els missatges han de ser clars i potents.
Avui es fa molt difícil saber quin és el model econòmic dels dos grups parlamentaris –Concòrdia i Andorra Endavant– que s’oposen a l’acord d’associació amb la UE, i aquesta indefinició no és bona, i justament en aquesta cruïlla és imprescindible definir-ho clarament. El futur serà molt traumàtic i caldrà fortalesa, capacitat i els objectius clars, per superar les fortíssimes ventades que ens esperen.
Una creença que hauríem de bandejar des d’ara és que qualsevol pot governar. L’advocat dels EUA i lluitador pels drets civils Clarence Carrow deia: “Quan jo era petit em deien que qualsevol podia arribar a ser president de la nació. Estic començant a creure-m’ho.” Qualsevol no ho pot ser. Només cal que repassem la llista dels polítics d’Andorra i els càrrecs de responsabilitat que han tingut o tenen, per adonar-nos que no tots tenen el perfil i la preparació adient, i cal corregir amb urgència aquesta pràctica partidista d’assignar càrrecs en funció de la militància i de l’obediència, i no per la seva capacitat.
Aquest nepotisme és una de les causes que ens ha portat fins aquí. I ara, més que mai, és l’hora que els electors siguin molt exigents tant per triar les propostes que es facin com per escollir els equips que les han de portar a la pràctica.