La culpa és de Diane Keaton

Acabo de trobar-me pel carrer amb un bon amic, home elegant de mena, a qui agrada anar fet un pinzellet i, per descomptat, amb corbata i americana. Desgraciat!, l’he escridassat. Egoista! Mira com estem tots per culpa teva i els que són com tu, una colla de desaprensius. És que servidora procedeix d’una família per a la qual les dificultats de pagar factures són endèmiques. Així que està més que entrenada a apagar l’interruptor quan surt d’una habitació. Lliçó apresa a base d’algun objecte volador identificat com a sabatilla llançada a gran velocitat. No crec que sigui l’única que aquests dies pensa en aquella famosa crisi del petroli del 73, quan entre altres mesures s’havia imposat que a les onze tothom anava a fer nonetes perquè les dues úniques cadenes de televisió existents (a Espanya, preciso) mostraven només el grinyol persistent de la carta de ajuste.  A veure qui els ho suggereix als amos dels mil canals de teleavorriment que sintonitzem avui. Fora bo per al medi ambient i per al nivell intel·lectual del gènere humà. Curiosament, són els que es debaten amb més fúria en contra de certes mesures del govern sanchista (per aquí ens plantejarem alguna cosa?), els que més reclamen a crits les seves llibertats i es passegen ara amb calçotets de cuello vuelto, els qui amb més enyorança recorden aquells temps en què les ordres del dictador s’obeïen. Muts i a la gàbia. En fi, que això de la corbata és cosmètic, sí. Però d’això va la cosa, de gestos individuals i consciència col·lectiva. Així que jo, que acabo de veure Annie Hall (visca Woody Allen!), pensava copiar l’icònic model de Diane Keaton. Però ho deixaré per a l’hivern.