La culpa és d’Espanya. I ho és perquè ha avançat l’aplicació del sistema Entry-Exit al febrer en comptes d’aplicar-lo a l’abril. Així es tranquil·litzen les consciències de molts a Andorra. Però curiosament el que ha canviat és el continent, la maquinària –fins ara es feia manual–, les eines per portar a terme el control migratori. El continent, o sigui, els requisits que es demanen a qualsevol persona extracomunitària, no ha variat. És a dir, el document de viatge en vigor i autorització de residència o visat quan aquest sigui exigit, que vol dir tenir els segells que toca, on toca i quan toca; el vol de tornada, una adreça d’hotel o de familiar o d’amic on s’estarà i una quantitat determinada de diners són els mateixos avui, fa més de 20 anys, i el 2 de febrer o el 10 d’abril del 2026. I doncs? Què ha passat? Doncs que a Espanya i a altres països de l’espai Schengen, després de controls ferris en aeroports als anys 90 i 2000 –dels quals servidora en pot donar fe– amb la postpandèmia es van relaxar molt i molt. Desídia? Cansament? Necessitat? El cas és que ara la tendència ha canviat per anar cap a controls més estrictes de la immigració il·legal. I per què ens afecta aquí? Doncs perquè per curar-se en salut, el que fins ara es feia de contractar extracomunitaris en situació irregular a Schengen, sense mirar cap segell de passaport ara ja no es pot fer per por d’haver de carregar amb les despeses de repatriació d’aquestes persones, ja que teòricament no es poden quedar de manera irregular a l’Europa de les muralles. Ho diu clarament el nou reglament d’Immigració. Perquè el cost l’ha d’assumir l’empresa o bé subsidiàriament l’Estat. Perquè volem ser de la UE i bons minyons, també. Perquè hi ha unes regles del joc i no podem fer el que ens dona la gana.
