Els primers indicis de producció de vi a Andorra els trobem ressenyats arqueològicament en època romana a Enclar, prop del castell de Sant Vicenç. Desconeixem quina podia ser la qualitat d’aquell vi primerenc. El gust alimentari dels nostres ancestres diferia del que tenim nosaltres. Sense anar més lluny, sabem que gairebé sempre el barrejaven amb aigua, com fa molta gent avui. Ja en època medieval, coneixem l’existència de vinyes gràcies a la documentació que ens ha pervingut. Aquestes vinyes situades als pendents solans proveïen el vi necessari per al consum i per al ritual religiós de l’eucaristia.

El vi andorrà d’abans era exigu i de poca qualitat si el comparem amb el que amb molt d’esforç fan amb molta cura i inversió una sèrie de productors del país situats a Sant Julià. Per aquests motius, la poca quantitat i qualitat, qui podia en comprava a la veïna comarca de l’Alt Urgell. La qualitat del produït a la Seu d’Urgell i al seu entorn més immediat, la Ribera, no diferia gaire de l’andorrà. Segons deixà escrit l’enyorat Pere Canturri, els membres de la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella, per al menú de dejuni i abstinència de Dimecres de Cendra, demanaven que se servís vi de Noves de Segre o de més avall. En aquesta població, capital de les Valls d’Aguilar, se’n produïa un de blanc amb una mica d’agulla que era molt apreciat pels consorcians, i suposem que també per la resta d’andorrans.

El vi es podia guardar a casa en barriques, si n’hi havia força quantitat i es produïa a la mateixa propietat, o en bots de pell quan s’havia d’adquirir, com era el cas de la majoria de cases d’Andorra. D’altra banda, la bota es transportava amb menys dificultat a cavall dels matxos que no la barrica. Hem de recordar que fa poc més de 100 anys que Andorra està comunicada amb l’exterior amb carretera.

Fins no fa gaire, era usual beure a casa el vi amb un porró, i a fora amb una petita bota de pell que es penjava amb una cordeta a l’espatlla. També se servia a taula amb una gerra de terrissa i es prenia en dies de festa, i quan se’n tenia, amb copes i gots de vidre. En els cada cop teòricament més refinats gustos, el consum del vi comporta avui l’existència d’un ritual a l’hora de servir-lo a taula i de consumir-lo: desar l’ampolla a una temperatura ideal, destapar i servir-lo en una copa adequada, o comprovar-ne la coloració i el gust.

En els restaurants de prestigi el serveix un cambrer especialitzat, de nom francès, el sommelier. Tot en consonància amb aquest ritual per a sabedors, entesos, i en certs casos per a estúpids entonats, o si em permeteu, ignorants. No cal anar tan lluny, res és nou. Sempre ha existit un ritual per prendre el vi a taula: abans encetava el consum el cap de casa amb el porró. També més d’un ens vam endur de xics esbroncades de pares i padrins quan amb mala intenció guiàvem el broc xic o galet del porró, que presidia la taula, cap a un dels comensals. Aquest petit gest, que podia semblar innocent, era mal vist i de mala educació.