La cultura és més necessària que mai

Escric el títol que la cultura és més necessària que mai sent conscient que hi ha una desafecció cultural general, no en majoria per sort.

Una desafecció, per haver estat arraconada i fins i tot menys tinguda per líders polítics, governs en pes i altres forces que volen o pretenen controlar la societat. Petites gotes de menyspreu que han arribat a la societat amb un missatge clar: la cultura és de relatiu interès per a individus i col·lectius. Afortunadament no tots els governs i altres funcionen amb aquests desaires; els països anglosaxons, França, Alemanya... tenen la cultura com a pilar fonamental de la societat.

I per què  la necessitem més que mai? En una societat cada cop més individualista, narcisista, de façana, poc reflexiva i molt extrema en la comunicació incomunicada (xarxes socials, apps, etc.) ha provocat, segons diuen els experts, una societat frustrada amb alts percentatges de depressió, angoixa, ansietat, suïcidis, violència en general i un llarguíssim etcètera. Penso que és necessari revertir-ho i la cultura pot ajudar molt.

Alguns sectors de la societat es refugien en els valors culturals més que mai perquè hi troben la recuperació del temps íntim. Com va dir una amiga meva, soc una gran consumidora de cultura perquè m’agrada consentir-me.

Un llibre que transporta a un món imaginari o a una realitat paral·lela que atrapa l’intel·lecte i la imaginació. 

La música en general que apel·la a les emocions, algunes tan abstractes que en sentir-les ens acaricia l’ànima.

Una tarda de cinema o una nit de teatre brinda l’ocasió de trobar-nos amb persones properes i gaudir d’un moment únic i de socialitzar més enllà de les fredes pantalles.

La contemplació d’una obra d’art invita a l’observació i a la reflexió, desperta sabers i emocions, ens captiva la bellesa i ens dona l’oportunitat de forjar criteris.  

I molts més qualificatius, molts més dels que s’han expressat en quatre ratlles... que evidencien que el consum cultural té beneficis rellevants per a l’individu!

La cultura necessita polítiques que la fomentin: educació i participació en edat escolar perquè quan s’arribi a adult no sigui una estranya. Polítiques que afavoreixin la difusió i participació per estimular i conscienciar la població a consumir-la com a activitat saludable per a la ment i les relacions, així com per protegir-la com un bé universal.

Però si la cultura no s’experimenta a les escoles (tot just s’ensenya una miqueta com a part dels currículums escolars), com pretenem que els nens d’avui i adults de demà en participin i la protegeixin?

Si no hi ha una clara voluntat en la difusió que estimuli la participació de la població adulta. Com pretenem que en participi i formi part de les seves vides? O com pretenem que la comunitat tingui consciència dels seus béns culturals i patrimonials per protegir-los?

I pot ser, si la cultura desaparegués totalment o parcialment en cadascun dels seus camps, llavors la trobaríem a faltar i posaríem el crit al cel. La sentida pèrdua del Centre Cultural i de Congressos de Sant Julià de Lòria, durant la pandèmia i el confinament les xarxes socials van esclatar amb streamings i multitud d’imatges suposant un clam unànime de la importància de les manifestacions culturals en les nostres vides, la commoció internacional davant l’incendi de la catedral de Notre Dame, i així un llarguíssim etcètera.

El poeta i dramaturg alemany Bertolt Brecht va escriure molts pensaments que tenen, en el meu parer, una gran certesa. El primer que vull compartir és: “Totes les arts contribueixen a l’art de saber viure” i, el segon, “Tot el que es digui sobre la cultura sense tenir en compte la pràctica no és més que una idea”.

Banksy: “Ser algú que et faci feliç”.