Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Martín Blanco

Martín Blanco

Artista Visual

 

 

La cultura immaterial




Ha succeït. Ens podem fer els sorpresos, o potser no tant, però era una cosa que tard o d’hora passaria. Més ben dit, havia de passar. En un món on venen un plàtan enganxat a una paret amb un tros de cinta per 120.000 dòlars, qualsevol cosa és possible. I factible. I el pitjor de tot, real. Sí, senyores i senyors, sempre es pot anar un pas més enllà. Amb més o menys nassos –dic nassos per mantenir les bones maneres en aquest article–, acaba d’aparèixer Salvatore Garau, el nostre amic artista –per dir-ho d’alguna manera– i ha aconseguit vendre en una subhasta una escultura immaterial. El títol de l’obra és Jo soc i han pagat 15.000 euros per ella. Toca’t els plàtans. El més graciós és que, al contrari d’aquest títol, no hi ha res. L’escultura no existeix. El comprador d’aquesta obra només recollirà un certificat de garantia, signat i segellat per l’artista. És a dir... un tros de paper.
En les mateixes paraules de Garau, que realitza tot un exercici de retòrica per intentar entabanar-nos com si fóssim imbècils: “Més que escultures invisibles, les definiria com a escultures immaterials. Al buit hi ha un contenidor de possibilitats positives i negatives que són constantment equivalents; en definitiva, hi ha una densitat d’esdeveniments”.
No els sembla preciós?
Però clar, en aquest món meravellós que premia l’esforç, la constància i el sacrifici per sobre de les modes, el postureig i la banalitat en els continguts, encara faltava una mica més. La cirera del pastís, transformada en premi. El Princesa d’Astúries, per a ser més exactes. I com no podia ser d’una altra manera, el premi de les Arts 2021 ha estat per a la performer sèrbia Marina Abramovic, que com tots sabem, es dedica a crear obres d’art basades en un domini absolut de la tècnica, collit al llarg de moltes dècades. Així, les seves millors obres van consistir a romandre vuit hores al dia asseguda en una cadira al MoMa de Nova York perquè els assistents s’asseguessin davant d’ella i la miressin als ulls. O menjar-se una ceba mentre la filmaven. O quedar-se dempeus i nua a la porta d’entrada d’una galeria. La llista segueix, per descomptat, però quin sentit té?
Ja fa bastant temps que l’art modern, sota tots els seus vessants, ha desplaçat l’art tradicional del circuit comercial. I no només això, sinó que a més s’ha encarregat de defenestrar-lo, posant-li etiquetes com a figuratiu d’una manera despectiva. Ja sabem, segurament és moltíssim més difícil asseure’s en una cadira que pintar una tela amb oli, o dominar la tècnica del dibuix. I tot això, sumat al fet que no és gens contemporani, oi? Per a què ens esforçarem? És millor ser guai i estar a la moda. I si tenim sort i un bon parell de plàtans, podrem guanyar el Nobel de Literatura per una novel·la que mai hem escrit ni escriurem. Ja saben... la cultura immaterial. Al cap i a la fi, si li van donar el premi Nobel a Bob Dylan...

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic