La cultura, imprescindible i primordial

Divendres, tot llegint el BonDia, em vaig informar que havia tingut lloc un concert de l’Orquestra de Guitarres de Barcelona, amb 30 músics, i  l’actuació de la mezzosoprano Mariana Carrillo i de la intèrpret de clavicèmbal Olga Kobekina. No me n’havia pas assabentat, tot i llegir assíduament diversos mitjans de comunicació cada matí. I resulta que el mateix dia, simultàniament, a Escaldes també se celebrava un altre concert, a Sant Julià una presentació de llibres i una actuació de dansa-teatre a la Massana. Quina casualitat! Bé, tampoc no és pas una novetat que això s’esdevingui, ja fa anys i panys que tots tipus d’actes, manifestacions o espectacles i exhibicions s’encavallen en temps i hora, sense que mai no s’hi hagi posat remei ni solució. Què hi farem!

Per tant, fins ara hi havia o hi ha l’Agenda.ad, un instrument que havia de ser facilitador de congruència i racionalització… Més encara, quan vaig aplaudir el projecte de la ministra de Cultura, que van anomenar La cultura no s’atura. Una iniciativa benvinguda, sobretot per la planificació i programació de cinquanta esdeveniments que tindran efecte durant tres mesos, amb la voluntat expressa de no fer coincidir manifestacions culturals sense ordre ni concert. C’est le cas de le dire! Malgrat les bones intencions, no sempre s’aconsegueix l’èxit desitjat.

nostra petitesa contrasta escandalosament amb la munió i abundància de demostracions artístiques de tota mena i un farciment de  profusió de col·lectius i d’individualitats, tots actors de diverses i múltiples expressions de sensibilitats artístiques. Me’n faig creus.

El concepte cultura pot abraçar una infinitat de pràctiques i representacions sorgides de la intel·ligència, de l’esperit i de la imaginació humanes. I des del més remot pretèrit hem descobert, provenint de la llunyana prehistòria, fragments al·legòrics i emblemàtics pintats o gravats en parets rocoses, signe d’un principi d’humanització incipient. Actualment, com a elements de cultura podem incloure-hi les arts clàssiques i tantes altres com vulguem: dibuix, escultura, pintura, arquitectura, dansa, poesia, teatre, literatura, fotografia, cinema i audiovisuals, i la música, llenguatge universal per excel·lència, imprescindible i cabdal en totes les societats.

Durant tres anys vaig rebre classes de piano i ensenyament de solfeig de la professora Natàlia Solà, prioritzant l’aprenentatge del maneig de l’instrument, tot interpretant amb deler, fal·lera i passió algunes obres senzilles i assequibles de grans compositors. Era en la meva pubertat i em fou dolorós abandonar-ho quan vaig haver de marxar fora del país per finalitzar el batxillerat. Entretant, a casa, també m’exercitava amb l’harmònica del pare –ell en deia “la sonsònia”– una Hohner Echo Harp de dos “boques”, de l’any 1960, adquirida a la botiga Pintat de Sant Julià de Lòria, i ho anava combinant amb l’estudi de la guitarra, una guitarra que em van portar els Reis l’any 1962, en lloc d’un acordió que ja havia encomanat el pare.

El fet de tocar la guitarra em va permetre alleugerir la reclusió que patia com a intern al Lycée Arago de Perpinyà. Amb el meu amic Rafael, cada dia ens escarrassàvem per anar progressant i assajant una ingent quantitat de cançons, que interpretàvem sovint en públic.
Unes experiències, totes, gratificants i enriquidores.

Vaig arribar a convèncer-me que ningú no pot apreciar en la seva justa mesura, ni a commoure’s, presenciant un concert o escoltant música clàssica (ara dita “música culta”) sinó aquells que vibràvem i gaudíem en la seva execució i interpretació. També això era cultura personal, íntima. Autosatisfacció i joia.

La creació i la creativitat, ànimes de la Cultura, són indispensables per a reafirmar-nos en tant que éssers humans, revestits d’humanisme i d’humanitat. I així és que, veritablement, la cultura no s’ha d’aturar mai, passi el que passi, en cap circumstància. Cal que els poders públics ho facin tot, i més, perquè pervisqui la producció, la generació i la divulgació de qualsevol tipus d’exteriorització de sensibilitats, emocions i d’expressions artístiques, culturals, sense excepció. La cultura brolla del cor i alimenta l’esperit.