Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Climent Miró

Climent Miró

Historiador

 

 

La cultura oral




Si gratem en el record comprovarem com els nostres padrins eren persones avesades a certa memorització que nosaltres hem perdut. Els nostres avantpassats deien refranys, recitaven versos i cantaven amb certa facilitat. Podien gratar en la seva memòria per trobar parentius, anècdotes, històries tristes i algunes de tràgiques, tot sense la necessitat de recórrer a la lectura d’un llibre i d’un diari. Pocs eren els llibres i diaris que es podien trobar en un petit poble.
A mesura que tirem enrere en el temps, trobarem que cada cop era més la gent que no sabia llegir ni escriure. Per exemple, quan es tancava una compra o una venda d’una casa calia segellar el pacte en un notari. En molts casos els compradors i els venedors no signaven perquè no en sabien i en el seu lloc ho feia una altra persona. 
De fet, pocs eren els que en un poble en sabien: el rector, el vicari, el metge, si n’hi havia, i alguns caps de cases altes. En èpoques pretèrites, no saber llegir ni escriure no convertia l’afectat en una persona aïllada i arraconada. En un inculte, tot el contrari. Molta gent no llegia ni escrivia perquè no en tenia cap necessitat. Podien comptar, tot de memòria, perquè els era necessari, però no escrivien. Per anar al notari tres cops a la vida no els calia perdre el temps a aprendre a llegir. Els era més útil col·laborar en la feina de casa que no anar a l’escola per aprendre quelcom que podien considerar poc útil.
Fins i tot, en alguna recerca, he trobat caps de casa de certa importància de les contrades pirinenques que tampoc en sabien. Es tractaria possiblement de casos singulars, atès que els pagesos i ramaders grassos, sempre havien rebut alguna instrucció, del tot necessària per anotar en els seus llibres de comptes allò que els afectava i beneficiava. Llegir i escriure també els distanciava de la resta. Era també una diferenciació social.
Aquella societat illetrada pervivia com a tal perquè s’envoltava d’una potent cultura oral que tenia les seves arrels en època antiga. A la Grècia clàssica els poemes homèrics es recitaven de memòria en les diferents àgores sense necessitat que la persona que ho fes tingués coneixement de l’escriptura, aquest també era el cas d’alguns joglars i rondaires que voltaven per places i pobles de les nostres muntanyes. No tenien cap necessitat d’escriure però sí d’escoltar i memoritzar.
Les progressives implantacions d’escoles i estudis va significar l’entrada de la canalla en un univers de coneixement que els obria un nou horitzó, que de certa manera en un inici complementava aquella cultura oral de transmissió mil·lenària. El pas del temps i el relleu generacional va comportar el pas d’una societat de tradició oral a una de plenament alfabetitzada.
L’alfabetització va permetre també que bona part d’aquell coneixement oral pogués ser codificat en textos abans que la transmissió oral deturés el seu esdevenir generacional, qui sap si per sempre més. 

 

 

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic