La CUP i l'art de fer amics

El meu amic Quim, i juraria que uns quants més com ell, tenen la mosca rere l’orella després de l’última aportació del candidat de la CUP a l’alcaldia de la Seu. Aquest il·lustre pensador insisteix en el mantra revolucionari que no s’han de pagar amb els diners “dels catalans” infraestructures que només serveixen “per portar turistes a Andorra”. L’aeroport, vaja. Li vaig haver de recordar al meu amic Quim que aquest exercici de bon veïnatge ve de lluny i que sempre ha portat el segell dels satèl·lits dels heroics minyons de la CUP: els talls de l’N-145 el novembre del 2017, recorden? Per no parlar de trapelleries menors com la vandalització sistemàtica del rètol d’Andorra a la carretera d’Os de Civís, que ens estalviarem prou de posar al sac de la CUP ni tampoc dels seus amics, coneguts i saludats. El pitjor de tot no és aquesta funesta dialèctica que insisteix a atiar la rancúnia entre veïns, a distingir entre  els bons anticapitalistes, que són ells, i el “màxim exponent del neoliberalisme”, que som nosaltres. Ni els 350.000 euros anuals que el Govern destina a la gestió d’un aeroport en territori català, i que aquest Lavaquiol casualment oblida (si és que ho sap). Per no parlar de l’estètica (!) bildutarra que gasten. No. El pitjor de tot és aquest classisme que destil·len, involuntari però consubstancial a tot fill-de-papà cupaire i que ignora no ja el paper de motor econòmic que la neoliberal Andorra juga per a l’Alt Urgell, sinó els transfronterers que hi treballen, entre 1.800 i 2.000. Un de cada cinc treballadors de la comarca. Segur que Lavaquiol no és un d’ells. La Seu, en fi, corre el perill de convertir-se en ciutat dormitori. Potser sí. Però amb ocurrències com les de la CUP poden estar segurs que no serà ni això.