La inauguració del FeMAP d’enguany coincidia amb la festivitat de Sant Ot, patró de la Seu d’Urgell, del qual també es commemoraven els nou-cents anys de la mort. Aquest devessall d’esdeveniments va comportar que la catedral quedés reservada per al culte i el concert es traslladés a l’església del Seminari, un espai que roman tancant la resta de l’any.
No hauria d’estranyar doncs, que en obrir les portes al públic en tan comptades ocasions, aquest edifici tan emblemàtic desvetllés la curiositat de la ciutadania, que s’hi atansava malgrat no tenir entrades per al concert.
Un cop formulats els parlaments de rigor, tan indispensables com intercanviables, era el torn de la música. El director del festival, en Josep Maria Dutrén, ja havia afirmat que “contractaven ara Marta Mathéu, perquè molt aviat no se la podrien permetre”. La presència al Seminari de dues emissores de ràdio disposades a gravar el concert en directe, Radio Nacional i Catalunya Música, avalava aquest supòsit. En tot cas, les paraules de Dutrén no fan sinó recordar-nos que és un privilegi gaudir d’aquesta mena de festivals i que paga la pena assistir-hi, ni que sigui per curiositat. Permeten gaudir de les interpretacions de músics i cantants en evolució que, potser en un futur no gaire llunyà, poden no resultar tan accessibles.
Com que el futur és una capsa tancada, només ens queda tornar al Seminari, on Marta Mathéu ens proposava un recorregut que començava a la catedral de Tarragona, amb un motet en honor a Santa Tecla, del compositor Joan Rossell, tot passant per la catedral de Toledo i acabant a Nàpols. I ja hem apuntat que la intervenció de Sant Ot va impedir que la Catedral de la Seu també formés part d’aquest periple catedralici. En tot cas el concert continuava amb un motet, Inmenso amor, obra d’en Jaume Casellas, i un allegro només instrumental de Josep Duran.
Aquestes dues obres preparaven al respectable per al moment zen de la nit, tal com ja havia avançat la cantant en l’entrevista que li va fer Alba Doral. Desconec si cal agrair que fins i tot els profetes, o especialment ells, també es lamentin, o així ens ho feia saber el programa que anunciava unes Lamentationes Jeremiae Prophetae. El que sí que cal agrair és que hi hagués músics com en Francesco Durante que les musiquessin per a gaudir d’aquest plany, i sopranos com Marta Mathéu que les verbalitzin, en aquest cas InCanto (subtítol del concert que vindria a significar alguna cosa així com cantant). Un cop acabades, ja no calia que ens demanés els aplaudiments tot interpretant el Plaudite populi –una cosa així com “Aplaudeix, poble”– de Doménec Terradellas, donat que ja se’ls havia guanyat a bastament.
Però aquesta obra i un bis, també del mateix compositor, van tancar la inauguració d’un festival que, com cada any, promet.
