Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Carles Sánchez

Carles Sánchez

Estudis Literaris

 

 

La via de la presència




Segueixo amb la sèrie encetada fa uns mesos, ara amb la “via de la presència”. La “presència” podria resumir-se en la producció artística que empra la natura –o l’entorn natural i la matèria que procedeix directament d’aquest entorn– en l’elaboració i resultat de l’obra. Això és important matisar-ho, doncs en parlar de Francisco Sánchez i Eve Ariza –a propòsit del que anomenava “via sublim”– parlava des de l’efecte estètic de la representació. Avui ho faré des del procés i de l’obra, doncs seria recreatiu, a aquestes altures del partit, considerar només el gest o només l’elaboració tècnica, només el procés o només el resultat, només la idea o només el producte.

Succeeix que amb la presència, el joc de l’obra requeriria la seva ubicació i contextualització a la natura. Aquesta és la proposta del col·lectiu artístic Mountain Alchemists i del seu festival Comartpedrosa. Després d’haver-ne sentit parlar arran de les seves primeres edicions, aquest any vaig decidir enfilar el camí cap al refugi. Música, pintura, performance, literatura, tallers participatius, experiments –i difusió dels mateixos–, tècniques mixtes i interacció amb el medi. Tot això vora l’estany de les Truites. M’aniré fixant en algunes de les obres i de les propostes sota l’únic criteri de la impressió pròpia.

La primera és la performance –aquesta vegada, sí– d’Emma Regada. Dic aquesta vegada sí perquè al darrer dels articles que he publicat aquí –parlant de la instal·lació de Martín Blanco per a la biennal de Venècia– em vaig precipitar jutjant performance quelcom que no ho seria. La meva fal·lera no és sinó la de la precisió en el raonament, i reconec que allà vaig errar: no hi havia pròpiament performance. Dit això, la que vam veure emmarcada a la sortida natural del circ que envolta el refugi no gaudiria del mateix efecte fora del context. Un relat iniciàtic de naixement i mort, on el cos brut aconsegueix sortir d’entre la roca i es purifica a l’aigua cristal·lina del riu després d’aprendre a caminar trepitjant la terra. Un cos petit comparat amb els cims que el vorejaven, un cos afectat pel fred de l’aire i de l’aigua. Un cos que tornava a la terra mentre els espectadors col·laboraven, a la manera del happening, cobrint-lo de nou amb el fred de la pedra.

A les pedres o entre els matolls del pendent davant del refugi podien trobar-se els quadres de Sara Valls, qui parlava dels materials recol·lectats al camp i al bosc i el procediment d’adequació al seu ús a la tela. Darrere nostre els experiments sonors o l’eco de la txalparta que David Font, qui convidava els assistents a tocar i fer vibrar la singular acústica generada per la roca elevada. Lluís Casahuga oferí els auriculars sense cable a través dels quals podia sentir-se la seva música, entre altres. Passejar fins al fons del circ amb aquell so –hi havia un moment que el senyal es perdia, la qual cosa ho feia tot plegat indòmit– convertia aquell petit espectador que era jo, enmig del paisatge pelat de l’estatge alpí, acariciat pel fred del vent del rebedor del sostre d’Andorra, amb el sol regnant que creuava el blau del cel, el petit espectador, deia, commogut per la reiteració i pel so tel·lúric generat, cobejat i rebut a través de la màquina.

Un es pensa –i reconec que potser és massa pensar– que hi ha una completesa, una complementarietat activa i necessària entre la condició humana i la natura, i no només un enfrontament. Quan la representació de la natura, emancipada d’aquesta, hi torna formant un nou tot, potser podem veure d’una altra forma la puresa, descollar-la del pessimisme que sembla acompanyar-la i transformar-la en l’experiència de la complexitat, que és també el seu funcionament real. Però això és una opinió, és clar.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic