La deïtat de l’home

Una de les preguntes filosòfiques més plantejades al llarg de la història humana és la del motiu pel qual l’home existeix, el perquè està exactament a la vida, la funció que té a l’existència. Saber què fem aquí al planeta Terra. La nostra raó de ser. Una qüestió que tot pensador ha rumiat alguna vegada. I no només intel·lectuals o savis, sinó també qualsevol persona que estigui en aquest món, ja que d’una o manera o altra la pròpia vida t’exigeix fer-te-la. Qui no ha caigut en una crisi existencial, depressió o període angoixant i ha necessitat trobar respostes al perquè de ser aquí? Qui no s’ha sentit perdut, en un laberint a la vida sense sortida i sense saber què fer?

La pregunta no s’ha de limitar a un assumpte individual de cada persona, a la missió i visió que té cadascú en el seu recorregut de vida. No, la pregunta és més àmplia. No pas què farà ell, ella, tu o jo a la vida, sinó l’home com a ésser: què ha vingut a fer a la vida? Per què existeix l’home en el regne del món convivint amb la resta d’éssers vius i relacionant-se amb el planeta Terra? Quina és la missió de l’home aquí? Què hem de fer a la vida? Per què som aquí? Formulo la pregunta des d’enfocaments diferents perquè quedi clar a tothom la qüestió tan important a tractar. És tan important que resolta la pregunta és quan es comença a viure de veritat.

Els mites i contes populars, els textos, inscripcions, escultures i llocs sagrats que han deixat totes les cultures ancestrals prèvies a nosaltres ens parlen de l’home. I ens diuen a través de codis el gran secret de la humanitat. Ens expliquen què és l’home i què ha de fer aquí en el pla terrenal durant el temps que hi sigui. Els textos del mar Mort narren un home poderós amb poders de creació, semblant als déus. El llibre tibetà dels morts, el Bard Thodol, narra la recerca de la divinitat per part de l’home, l’anomenada il·luminació, on dona a entendre la concepció divina de l’ésser humà. El mite de Protàgores i el foc, un dels mites grecs més famosos, explica com el tità Protàgores, amic dels homes, roba el foc de l’Olimp dels déus i l’entrega als humans. Zeus, com a càstig, el condemna a estar empresonat de per vida a una roca, alhora que una àguila li menja el fetge. Els déus s’enfaden molt amb tot aquell que busca la divinitat, i els humans, segons ens diu la tradició, tenen sempre el desig de ser déus, d’obtenir els poders divins. De fet, el terme heroi, segons la cultura grega, significa “més que un home i menys que un déu”. Per tant, aquell que viu al pla terrenal amb poders de déu. D’aquí els superherois, homes i dones humans que tenen recursos i qualitats divines i viuen una vida terrenal. I quina és la principal facultat dels déus: la llibertat il·limitada de crear la seva pròpia realitat. T’imagines tenir, ser i viure el que vols sense cap tipus de limitació? Doncs això és el que fan els déus. I responent la pregunta filosòfica del principi de l’escrit, la funció de l’home a l’existència és crear la seva realitat independentment de les circumstàncies. Per això has vingut aquí. Com si fos un joc, tu tens la capacitat de viure el teu viatge de la vida creant la teva història. I per fer-ho has de tornar a recordar la teva naturalesa divina, que va quedar limitada en el precís moment que vas néixer en aquest món limitant i material. Quan tornes a connectar-te amb aquesta divinitat teva et sents lliure, desaferrat i immensament poderós. T’has d’ubicar i saber per què estàs aquí, i no és cap altra funció que la de crear el guió de la teva vida, viure tots els somnis i desitjos que tu decideixis.

Deia el savi Buda que “els pensaments creen la teva realitat”. En aquesta frase ens va deixar la clau per accedir a la nostra divinitat.