La dependència (energètica)

L’altre dia, anant cap a fer unes birres amb uns companys, vaig veure com va arribar un vehicle de matrícula estrangera al nucli de Sant Julià. Es tractava d’un vehicle elèctric, de certa marca americana molt coneguda. El seu conductor el va fer arribar fins davant d’un banc cèntric, i es va aparcar al costat de la parada de bicicletes grogues que hi ha en aquest indret. Però, després, vaig poder ser testimoni de com tant el conductor com la seva acompanyant començaven a girar, fent voltes a l’exterior del cotxe, com si busquessin quelcom –quelcom que visiblement no estaven a prop de trobar.

El lector haurà entès que estaven buscant el punt de càrrega de vehicles elèctrics que l’AESE havia instal·lat en aquest indret i que, posteriorment, es va convertir en un punt de dipòsit, recàrrega i recollida de bicicletes elèctriques. No vaig gosar anar a parlar amb aquest conductor –jo havia quedat i ja feia tard–, però la imaginació no m’ha deixat de funcionar mentre recorria els últims metres fins al bar.

Sens dubte, aquell propietari de vehicle elèctric haurà fet els seus deures, i haurà investigat els punts de recàrrega disponibles al nostre país abans d’emprendre el camí cap aquí. Ningú vol quedar-se en un país estranger i amb la bateria buida, sense poder tornar a casa. Cridar la grua és sempre una possibilitat, però m’imagino que si la cosa es repeteix, les companyies d’assegurances ja trobaran la manera de no fer-se càrrec de la despesa quan un dels seus clients es troba en pana de pobre. Havent tornat a casa, vaig decidir fer la mateixa investigació. L’amic Google em va produir dos resultats, molt diferents. Una cerca «estàndard» em va proporcionar una desena de punts de càrrega retolats com a Tesla Destination Charger, la majoria concentrada a l’àrea d’Andorra i Escaldes, amb diversos a Soldeu i un punt solitari al Serrat. No s’indicava cap a Sant Julià. Amb el ninot de l’Street View, però, allà es veia perfectament el punt de recàrrega de cotxes davant de l’agència bancària... tal com havia estat l’any 2014, que és quan es van recollir les últimes dades del mapa.

Semblaria, doncs, que el conductor electrificat s’haurà trobat en aquesta situació desagradable de no poder carregar el vehicle a causa d’una simple demora en l’actualització d’un mapa digital, per part d’una empresa americana amb qui, possiblement, mai haurà tingut cap tracte comercial.

Ens demostra el nivell de dependència amb què se’ns vol acostumar als consumidors: sobre les capacitats del vehicle, sobre l’accessibilitat de serveis o d’informacions. No puc deixar de pensar que el conductor d’un vehicle de l’any 1919 tenia més possibilitats de ser autònom que no pas el d’enguany. El vehicle a motor era sinònim de llibertat; l’elèctric no ho podrà ser tant.