El mes de novembre que ja s'acaba és per a molts sinònim de pluja, cels grisos i poques ganes de viure. Tots Sants no és la festivitat més joiosa de l’any, i sembla que Nadal no acaba d’arribar mai. A l’amfiteatre, molts dels meus companys s’abstenen de venir –el grup ha patit baixes: malalties incessants, notes d’exàmens més o menys satisfactòries, activitats més plaents que coincideixen amb les hores de classe magistral. A Dret Constitucional només s’acostuma a sentir la veu melodiosa del professor declamant el manual (que ha escrit ell i que ens ha fet comprar) i l’harmonia contemporània que produeixen els 5.000 dits teclejant a tota pastilla. Aquesta simfonia sorda, al novembre és interrompuda per estossecs, esternuts i esbufecs. Semblen mostres de cansament, de malaltia, proves de la feixuguesa d’una matèria massa densa, o potser una mica de tot. Un antic alumne recorda que els estudiants de l’època ho anomenaven “novembre dépression nerveuse”. És possible fugir d’aquest ambient de deliqüescència personal, estructural i col·lectiva?

Certament, aquest fenomen no és pròpiament parisenc, però la solució que hi he trobat potser sí; o en tot cas, és més fàcil posar-la en pràctica en grans ciutats vibrants i bullicioses –fins i tot al novembre– com aquesta. La panacea no té res de miraculós: consisteix a gaudir de l’art i esprémer les oportunitats que ofereix la capital. Malgrat que la cultura no aporti tota la vitamina D d’un bon raig de sol, ni el benestar físic d’estar estirat a la sorra sense cap obligació, pot fer sens dubte que la vida sigui més amena, i fins i tot m’atreviria a dir que garanteix un cert llindar de felicitat.

Viure al costat del Louvre no només serveix per dir que he estat a tocar d’un dels robatoris més inversemblants i surrealistes del segle. També es pot visitar a deshora –la gratuïtat per als estudiants ho facilita. Quan ja han marxat els turistes esbalaïts que encadenen a correcuita les fotografies amb la Mona Lisa i la Venus de Milo, només queden les estàtues immòbils, els quadres monumentals, la negra nit i les rialles de les amigues que han acceptat d’unir-se a una aventura rocambolesca un dimecres al vespre.

Tot sovint, els caps de setmana, em visiten amics de fora i esdevinc jo també turista. Així doncs, com una guia del Time Out, em permetré recomanar alguns dels descobriments, per si hom es troba en el compungit mes de novembre parisenc. 
Amagat en un dels carrers del Marais, l’Institut Suec, una casa benestant de finals del segle XVI, acull una exposició permanent, dues de temporals, i un indret per fer la fika (el cafè suec). L’arquitectura del palauet, les exposicions de fotografia, pintura i escultura són del tot encantadores. Si cerquem un indret més modern, aconsello l’exposició de Gerhard Richter a la Fondation Louis Vuitton. Richter –un dels grans artistes alemanys del segle XX– obre un camí singular en l’exploració de l’abstracció i de la figuració: no tenen per què ser dos pols oposats, cerca els matisos i els moments en què un paradigma és més adequat que l'altre.

En un estil arquitectònic similar, es pot anar a la Philharmonie a gaudir de música clàssica. Per últim (tot i que aquesta llista no pretén ser exhaustiva) París està ple de teatres. En aquests s’hi produeixen tota mena d’obres, però en aquest període recomanaria un tipus en particular: els stand-up. Vaig gaudir d’un que va fer riure el públic pels descosits, rialles tan fortes que em van fer dubtar: estic al París depressiu del mes de novembre?