El mes passat es va celebrar l’esperada Eurovisió a Basilea, Suïssa. Any rere any, el concurs de cant europeu més conegut del món ens sorprèn,  ja sigui per a bé o per a mal, tot sigui dit. La veritat és que molta gent, després de veure les actuacions dels participants, assegura que no ho tornarà a veure mai més i, tot i això, acaba repetint l’any següent. És difícil d’evitar. La curiositat per descobrir quines sorpreses ens depararà la següent edició pot més que la indignació de la passada, i els dies previs a la gran final les xarxes bullen, i les previsions i les enquestes creen grans expectatives.

A casa meva hem mirat Eurovisió des que la Rosa i el seu Europe is living a celebration van marcar un precedent que no es va tornar a repetir fins al 2022 amb el SloMo de Channel i la seva frustrada tercera posició. Ho vivim com un ritual. Cada any esperem el mes de maig amb el pretext del concurs, i no hem fallat mai. Ho convertim en una celebració: un bon sopar, sofà i manta (si l’any és fred) i a riure, a passar-s’ho bé i a fer safareig sobre com va vestit aquell o com canta o balla aquella altra. 

Per a molts i moltes, Eurovisió és més que cultura. Significa compartir l’experiència amb la família i els amics, encara que amb aquests últims sigui a través del grup de WhatsApp, que treu fum al llarg de totes les actuacions i fins i tot després, durant el repartiment de punts.

Aquest any balades, cançons coreogràfiques, festives, operístiques i algunes d’estrambòtiques, per descomptat, van omplir l’escenari de la ciutat suïssa en una final en la qual pocs sabien què passaria. La intel·ligència artificial predicava una victòria gairebé segura de Suècia i el seu Bada Bara Bastu, però finalment Àustria, una altra de les preferides, es va endur el micròfon de vidre, fet que també tranquil·litza una mica: la intel·ligència artificial encara no ho sap tot.

No opinaré sobre el sistema del televot ni sobre el rebombori que s’ha generat al voltant del fet que, durant dos anys consecutius, la màxima puntuació d’Espanya se l’hagi endut Israel. Per això Espanya ja ha sol·licitat una auditoria a la Unió Europea de Radiodifusió per sortir de dubtes. El que sí vull compartir amb vosaltres són les sensacions que em vaig endur després de veure desfilar tots els protagonistes d’aquesta fornada.

Els qui ho vau veure potser també us en vau adonar: els cossos de la majoria de les participants, el seu físic, era no normatiu. Louan (França), Erika Vikman (Finlàndia), Miriana Conte (Malta), Sissal (Dinamarca) i fins i tot Melody (Espanya) lluïen figures fermes i precioses, amb corbes, ben definides, potser deixant enrere l’estereotip dels últims anys que associa la primesa amb la bellesa. Un aplaudiment per a totes elles i per la seva naturalitat, confiança i elegància. Tot plegat segur que ajuda a rebaixar la dramàtica pressió estètica que moltes noies pateixen avui en dia.

D’altra banda, vull aplaudir el respecte i el companyerisme que sempre tenen els participants entre ells. Eurovisió no decep: el saber estar, el bon ambient del públic i el tracte impecable entre la gent de tots els països participants és exemplar, un símbol d’unitat i convivència que a mi sempre m’ha emocionat.

Per últim, m’agradaria comentar una cosa més. Andorra fa quinze anys que no participa a Eurovisió. L’últim any que ho va fer va ser el 2010 i, malgrat haver-hi participat sis anys, mai es va classificar per a la final. Però els temps canvien i, si finalment Andorra signa un acord d’associació amb la UE, potser es reprendria la participació del Principat al concurs. No sé què se n’ha fet de la Marta Roure i el seu Jugarem a estimar-nos ni dels Anonymous ni de la Gisela, però formen part de la infància de molts millennials andorrans com jo, que encara els recordem i taral·legem les seves cançons. Només per això ja valdria la pena!