La desafecció catalana

En parlàvem l’altre dia amb la meva amiga Emma mentre ens preníem un cacau suau al Valor. Sensacional, per cert. Les porres, en canvi, són una altra cosa. Se’n feia creus que algú com jo, orgullós de les meves arrels garrotxines, pogués haver votat en alguna ocasió Ciutadans. Home, li deia, és que la política no és com el futbol, que ets d’un equip i ho ets per sempre. Jo mateix he provat de canviar i és impossible: moriré sent del Barça, putavida. Els partits polítics, en canvi, són eines. Excepte per als que n’han fet un modus vivendi. Si no funcionen, que passi el següent. Que recordi, he votat de tot excepte ERC i naturalment la CUP, només faltaria. El que l’Emma volia dir és que com es pot ser fill de Besalú i no ser indepe, que és el natural en la Catalunya profunda on tothom ha de pensar el mateix. I si no, fatxa. La conversa, en fi, va derivar cap a la desafecció (espanyola, és clar), terme que els bons catalans –gent com ella, d’altra banda intel·ligentíssima, viatjadíssima i excel·lent poeta– es van inventar fa uns anys per justificar emocionalment el que encara no s’atrevien a definir obertament com a independentisme. Em semblava un sentiment prefabricat, artificial, fins que jo mateix, glups, vaig descobrir la creixent desafecció que sentia cap a uns polítics i institucions cada vegada més llunàtics, incompetents i  insignificants: la cosa va començar imperceptiblement amb Montilla i va anar degenerant fins a arribar a Quim Torra, tot ell un diminutiu. Veient com els consellers Sàmper i Vergés parlen d’Andorra com qui parla de Mart, combinant a parts iguals tones de condescendència, d’ignorància i de ressentiment, intueixo que molts andosins poc sospitosos de fatxes també estan començant a descobrir de què parlo quan parlo de la desafecció catalana.