La desandorranització

L’economia, sovint protagonista, massa? La societat, amb la consideració per a  cadascuna de les persones que la constitueixen; la cultura,  marca de personalitat; el medi ambient, garantia d’un entorn a la vegada saludable, bonic i envejable; la Justícia, garant d’igualtat d’oportunitats; la sanitat, que vetlla pel benestar de cadascú; l’educació, formadora de ciutadans; l’idioma, vincle entre persones i lligam amb la terra; l’habitatge, per proporcionar una vida digna a qui contribueix amb el seu treball a la prosperitat del país. Aquests serien, amb altres, certament, els elements constituents d’una democràcia equilibrada.
Durant anys, Andorra, país petit, fràgil, rural, però encara no consolidat com a Estat, va fer els esforços per andorranitzar-se, incorporant gairebé  tots els elements més amunt esmentats i intentant, encara que de manera maldestra, donar cabuda a tots qui aquí hi vivien.

Treballadors vinguts sovint amb intenció de tornar al seu lloc d’origen. Catalans, andalusos, gallecs, francesos, filipins i altres. Pocs portuguesos a l’inici. Van venir per estar-se una temporada, molts es van quedar, fundant família, i ara són andorrans de passaport o de cor. Benvinguts foren.

Al principi molts d’ells s’allotjaven en cases particulars, on amb una simple declaració a la policia i amb una nota del propietari, adquirien en un bocí de paper una espècie de salconduit casolà que els atorgava un dret d’estada. Anys més tard, gran part d’aquests van convertir-se en propietaris. Era una Andorra imperfecta, que s’anava modernitzant, on es treballava molt, però sabent que el demà seria millor que l’avui. Malauradament aquesta esperançadora andorranització,  ciutadana i també institucional, ha anat defallint.

Avui en dia,  a nouvinguts o ciutadans ben establerts, andorrans de passaport o de cor els costa viure a Andorra. Així mateix  ens alerta el raonador del ciutadà: “No m’agradaria ser un país on el 60 o el 70% de la gent viu a fora” (BonDia, 4 d’abril 2022). Repassant els nou elements anteriorment esmentats, un possible exercici d’autocrítica ens mostraria, obrint-ne qualsevol d’ells, com hem passat de l’andorranització a la desandorranització. Un retrocés, pel cap baix,  força inquietant.

El més trist de la situació és veure que en lloc d’afrontar aquesta problemàtica i buscar solucions, certament gens fàcils, ho maquillen amb declaracions fora de realitat, una espècie de bàlsam que ja ningú es creu, possiblement ni els mateixos declarants. 

Dubto entre una estratègia d’elitització ostentosa ben dissenyada o en un procés de desorientació política.
I si voleu un exemple ben clar de com són capaços de dir una cosa alhora que fan exactament el seu contrari, us repetiré allò que ara sona a música celestial: Andorra, Reserva de la Biosfera? Costa de creure, oi?