Mirin: com que fa dies que tenim pèls al cul, un ja entén la importància dels símbols i també la irresistible atracció de la simetria. Si existeixen un Arxiu, una Biblioteca, una Orquestra, una Escena, un Auditori, un Estadi, una Ràdio i una Televisió nacionals... i deixem-ho aquí perquè comença a fer una mica de picoreta nacional... Si existeix tot això, és lògic demanar-se per què no pot haver-hi també un Museu Nacional. I amb arguments molt més legítims. El cas és que després d’uns anys amb la criatureta discretament aparcada al calaix de les bones intencions, sembla que aquest debat plistocènic ha tornat a instal·lar-se subtilment a l’ordre del dia. Va començar el cap de Govern el dia que va descobrir el Thyssen, i ja hi tornem a ser. A poc a poc s’hi han anat afegint veus antigues i noves, informades i d'ocasió, i la cosa està a punt d’ingressar al sac del consens general. Toca Museu Nacional. No s’acaba d’entendre, la veritat, aquesta dèria per un artefacte decididament vuitcentista, ni que el Museu Nacional s’hagi de plantejar necessàriament com un edifici de nova planta, ni que amb la tecnologia actual –i les nostres distàncies lil·liputenques– no es pugui concebre un Nacional que sigui la suma dels museus realment existents. Potenciats, és clar, perquè ara fan llastimeta. D’altra banda, què s’hi exhibiria? Els frescos de Santa Coloma, potser, amb els Pareatges i el Manual Digest? Perquè la gràcia del nostre romànic i del nostre barroc és que es conserva in situ. Tot plegat, no s’hauria hagut de rumiar abans del Thyssen, abans de Radio Andorra, abans del Rosaleda i abans també que el contenidor els frescos? Ningú no recorda el fiasco Gehry? Estem de veritat condemnats, en matèria cultural, a la improvisació, a la frivolitat, a l'ocurrència, a l'oportunisme, a repetir una vegada i una altra els errors del passat? Francament, és desolador.
