La despesa pública en protecció social va ascendir l’any passat fins als 343,7 milions d’euros, un 16,5% més que l’any anterior i una xifra que suposa ja el 9,2% del PIB, segons les darreres dades publicades des del departament d’Estadística que permeten xifrar en 4.213 euros la despesa en protecció social per ciutadà, més de mig miler d’euros més que l’exercici 2023.
Deixant de banda que bona part de l’increment s’explica per l’augment de les despeses en la gent gran, fet que òbviament anirà cada any a més tenint en compte el progressiu envelliment de la població del país, i que tothom coincidirà que és positiu que qualsevol govern vetlli i cuidi els seus ciutadans garantint que ningú es quedi enrere, aquestes dades ens haurien de preocupar.
I és que malgrat que hi haurà qui traurà pit i es posarà infinitat de medalles per destinar tants diners a protecció social i ser sensible a les necessitats dels ciutadans, el fet que any rere any s’hagin d’anar incrementant de forma força significativa aquestes partides ens hauria de fer pensar que cada vegada hi ha més gent que ha de recórrer al sistema de protecció social.
Així, i malgrat que sigui bo disposar d’un sistema de protecció social ben robust, potser caldria posar el focus en aquelles polítiques o accions encaminades a reduir el nombre d’usuaris del sistema i a donar les eines i les condicions necessàries perquè qualsevol ciutadà pogués portar a terme el seu projecte de vida en condicions dignes i sense necessitat d’haver de recórrer al sistema de protecció social.
Està bé posar la tireta quan hi ha una ferida, però això no ens ha de fer perdre de vista que cal vetllar per evitar que hi pugui haver aquesta ferida i que, com diu la saviesa popular i tot sovint amb raó, prevenir és millor que curar.
