La ‘desrusificació’ de les biblioteques ucraïneses

Probablement la major part de vosaltres ja coneixíeu el terme desrusificació, però servidora com a bona ignorant enciclopèdica no l’havia sentit a la vida. Tot investigant resulta que dit paraulot es fa servir des de la desfeta de l’antic imperi rus, quan els països afectats lluitaven per poder restaurar la seva pròpia identitat (Viquipèdia, dixit). Val a dir que a part d’ignorant soc viquipedista, però així i tot, no havia ensopegat encara amb aquesta entrada, per tant, per primer cop en ma vida vaig descobrir la desrusificació de la mà de la senyora Oleksandra Koval. La tal Koval és la directora de l’Institut del Llibre d’Ucraïna, la qual treballa en l’aplicació d’una llei que restringeix la publicació i la distribució de llibres russos al seu territori. Fins aquí hom podria pensar que és una acció raonable en períodes de guerra, ans al contrari afavoriríem la difusió dels ideals i la cultura de l’enemic. El problema rau a portar aquestes accions al més absolut dels extrems.
A una entrevista l’amiga Oleksa fa una proposta ferma per reciclar més de 100 milions de llibres escrits en rus, d’autors russos o qualsevol document pro rús, la qual cosa significa deixar les biblioteques públiques i escolars del país sense bona part del seu fons. Koval ho justifica dient que els llibres són armes, i efectivament ho són, a més d’eines imprescindibles per combatre la incultura, afavorir l’educació i desenvolupar criteris propis sense necessitat de patir una selecció ideològica. Cal afegir que per salvar-se de possibles crítiques autoritza les  biblioteques científiques i universitàries a conservar alguns llibres tècnics sempre que no continguin propaganda ideològica.
Les principals justificacions de l’Institut del Llibre per dur a terme aquestes pràctiques són el fet d’haver vist imatges de l’exèrcit rus atacant llibreries per eliminar qualsevol obra escrita en ucraïnès, i controlar l’accés a ideologies perjudicials per al seu país.
El que més m’impacta personalment és que un bon grapat de llibreters de tot el país hagin afegit altres mesures a la nova llei de forma desinteressada. D’una banda, s’ofereixen voluntaris per recollir els llibres russos de biblioteques privades per carregar-los i portar-los a reciclar. D’altra banda, ofereixen un 10% de descompte en la compra d’un llibre ucraïnès si lliures una còpia d’un llibre rus digne de ser destruït. Tot un negoci per a aquells petits llibreters que han optat per poblar majoritàriament el seu catàleg d’autors ucraïnesos. Els que contràriament tenen una oferta més diversificada no donen suport a la nova legislació i es defensen al·legant la mateixa  història del seu país i la gran influència cultural que reben dels seus antics compatriotes. 
Dit això, no hem de deixar de banda les accions de les autoritats russes, que de cop i volta van decidir eliminar dels seus llibres escolars l’existència d’Ucraïna, entre altres perles, que donarien per publicar una enciclopèdia en fascicles.