El cas de la destral ha sigut el cap de setmana el tema de sobretaula a casa. I mira que ho tenia difícil perquè veníem d’un altre cas com un cabàs i igualment pintoresc, el de la rasa de Santa Coloma, i d’un no-cas: el de cal Ribot d’Engordany, un any més en blanc per la incapacitat del ministeri de liderar un acord i també de la propietat de presentar alternatives creïbles. Però amb la destral ens hem superat: dos individus amb “alguna formació” en geologia i arqueologia –diuen els mossos– recollien a la llera del Brugent un grapat de pedretes de nom exòtic –corneana, ofita, gneis, jaspi– i a cop de radial eren capaços de fabricar autèntiques destraletes neolítiques que després col·locaven per internet. I colava. No és sensacional? D’acord: a preus raonables –45 euros la unitat, tot i que a poc a poc es van anar disparant fins als 200: ja se sap, l’oferta i la demanda– que ajuden a entendre que el ministeri de Cultura piqués una vegada. Però si ja és discutible que una administració participi en el tràfic il·legal de patrimoni arqueològic en lloc de denunciar-lo, no ho és menys que es negui a col·laborar amb els que van denunciar públicament el frau i tenen les eines i, sobretot, els contactes necessaris per desenredar aquest nyapet. És la mateixa història de sempre, des de Radio Andorra fins als entorns passant pels museus, el Nomenclàtor i anar fent: la inexistència d’un projecte, d’una visió a mitjà i llarg termini, amanit amb una bona dosi d’opacitat i un regalim o dos de supèrbia. La incòmoda rasa de Santa Coloma i la destral fantasma de Juverri són tan sols anècdotes, és cert. Però són filles d’un mal que ve de lluny: el monocultiu de la improvisació.
