Feia servir el nom de Lord Dunsany i no era un pseudònim, sinó l’ús legítim de la denominació aristocràtica d’Edward John Moreton Drax Plunkett, divuitè baró Dunsany, escriptor britànic de principis del segle XX, bàsicament contista, gènere noble, i més tenint en compte que va crear, de la seva ploma, tot un univers i una mitologia propis, exercici inspirador de figures com H. P. Lovecraft, que reconeix en Lord Dunsany un mestratge directe. Dunsany es troba, així, a les bases del terror modern, el de la sublimitat de mons desconeguts que dormen al si del nostre. 
En les obres successives The gods of Pegana (1905) i Time and the gods (1906) –recollides al volum Cuentos de un soñador y otras fantasías– Dunsany basteix una nova mitologia on, certament, s’hi poden llegir al·legòricament la personalització dels fenòmens que afecten la condició humana, com ara el temps, la supervivència, la desgràcia, l’ambició, la creació, les visions, la història... però tot sota la capa d’uns personatges i unes trames intemporals que ens duen a un espai indeterminat i un temps que només podem situar a la nostra imaginació i, si un cas, en uns orígens totalment fora del nostre abast. Aquesta fractura entre la nostra experiència i la familiaritat -d’allò que se’ns diu amb allò que som-, col·loca la prosa de Dunsany en un lloc molt especial, en la fantasia evocadora i en el conte moral. 
A les històries de Dunsany els déus són uns personatges més que interactuen amb els humans, que cerquen adoradors a canvi de gestos benefactors i que juguen constantment amb la necessitat. Són éssers immortals però sobre els quals penja l’espasa de Dàmocles d’una fi profetitzada, profecia que limita el seu caprici, per la qual cosa cerquen el favor dels humans de la mateixa manera que els humans cerquen el favor dels  déus. Hi ha un intercanvi limitat amb unes lleis i, com als escacs, de les limitacions deriven el joc i la reciprocitat. I d’allà les constants meravelles, miratges i expectatives d’uns i d’altres. La de Dunsany és una mitologia, no cal insistir-hi, i dels mites els contes. Es tracta d’una manera de fer que reprèn, en el segle de la màquina, els mètodes més antics per crear significats. Són contes fora del temps, situats en el somni, abundants en noms imaginatius i paratges artificials descrits amb la naturalitat de qui viu en un món apart íntimament lligat al propi. 
Dunsany passa la seva vida a Irlanda, potser això té alguna cosa a veure: l’illa és font de riquesa mitològica i, per tant, de literatura, la qual cosa la fa propícia al sorgiment d’antigues però renovades maneres de fer. En la realitat, la imaginació i en la imaginació, els déus. Allà els humans, que corren, que estimen, que desitgen, que temen, que passen gana, que moren, que veuen més enllà, que creen, que creuen i, en definitiva, que viuen a l’ombra de les creacions de la seva pròpia imaginació.