Passejant per Twitter m’he trobat Goethe recomanant com aprofitar la vida: cada dia llegeix alguna cosa bona, escolta una mica de música, contempla un quadre bonic i digues algunes paraules sensates. “A Goethe el duia jo a la redacció d’un diari”, va afegir un periodista ocurrent. I té tota la raó. Qui ha passat per la prova d’ intentar concentrar-se en la redacció d’un mitjà de comunicació acaba per apreciar molt el valor del silenci que amplifica una bona lectura, una melodia, una obra artística i una conversa.

Keisuke Matsumoto a Manual de un monje budista para liberarse del ruido del mundo −amb els seus 37 exercicis per assolir la serenitat de l’ànima− separa els sorolls en dues categories. Els externs, que per combatre’ls convida a reservar trenta minuts al dia per estar en silenci amb nosaltres mateixos, caminar per assedegar l’ànima o visitar llocs que transmeten la necessària tranquil·litat a l’esperit; i els interns, que els protagonitzen aquells elements distorsionadors que distreuen la nostra atenció i ens causen sofriment perquè no ens permeten sentir-nos en pau.

“A causa del desenvolupament dels mitjans de comunicació, la televisió, internet i els telèfons mòbils, ens veiem envoltats d’una voràgine d’informacions i d’unes formes de relacions interpersonals molt diferents. Estem tan ocupats que ni tan sols tenim temps d’organitzar-nos les noves dades que rebem diàriament”.

Hem passat pel Dia Mundial de la Televisió i les paraules de Matsumoto em serveixen per reflexionar sobre el soroll invasiu que genera, en especial, aquest mitjà de comunicació amb una capacitat de generar realitat −que no veritat− com a mínim preocupant. No vull que se m’entengui malament. Sóc consumidora i defensora de la televisió. Més en la seva vessant documental, crítica i artística, i no tant com a entreteniment o canal d’informació exclusiu.

Allò que el mitjà és el missatge i que vivim la societat de l’espectacle està més vigent que mai. Escolto en un debat a la ràdio la professora universitària Mar Chicharro Merayo alertar sobre la capacitat d’influir de la televisió per “cristal·litzar el nostre vot” en el sentit que, sense arribar a canviar les nostres idees, sí pot articular un tipus de discurs adreçat a transformar-se en una intenció i un vot concret. ¿Podria ser llavors la televisió un dels promotors intencionats del cada vegada menys inesperat triomf de Trump?

El mestre budista Keisuke Matsumoto em recomana, arribats aquí, que dediqui una estona a organitzar les noves dades que rebo diàriament abans d’assimilar-ne de noves. Ufff. Em fa mandra. Crec que penjaré el cartell de “silenci mental” i sortiré a passejar.