Fa uns dies, una conversa informal amb un estudiant em va fer pensar en una realitat cada vegada més evident. No parlàvem d'un gran drama ni d'una situació excepcional. Parlàvem d'un suspens. D'una nota inferior a l'esperada en un tema que pensava dominar. D'aquell número escrit en un paper que, per a alguns, sembla tenir més pes que tot l'esforç fet durant mesos. El més estrany no era la decepció, sinó la dificultat per acceptar-la, com si fos una injustícia, com si un resultat negatiu qüestionés no només una feina concreta, sinó la seva pròpia capacitat.
La reflexió de Florenci Pla fa unes setmanes sobre els primers suspensos que arriben massa tard, quan alguns joves ja són a la universitat, posa sobre la taula un debat que va molt més enllà de l'educació. Parla d'una societat que, amb la voluntat de protegir, ha anat reduint l'espai de la frustració. I sense frustració no hi ha aprenentatge. Perquè el suspens d'un examen és només un primer tast d'una realitat molt més àmplia. Amb els anys arriben altres proves: una relació que s'acaba, una amistat que desapareix, una oportunitat professional que no arriba, un negoci que fracassa després d'anys d'esforç. Moments en què la vida ens obliga a acceptar una evidència incòmoda: no sempre assolim allò que volem, encara que ens hi hàgim esforçat.
El problema no és fracassar, el problema és haver perdut la capacitat d'interpretar el fracàs. Durant dècades vam entendre l'error com una part inevitable del camí. Avui, en canvi, sembla que qualsevol ensopegada hagi de ser corregida immediatament, justificada o amagada. Hem convertit l'èxit en una obligació i el fracàs en intolerable.
Les xarxes socials han accentuat aquesta sensació. Cada dia observem una successió de vides aparentment perfectes: professionals que triomfen, projectes empresarials que creixen sense obstacles, relacions que semblen idíl·liques, persones que sempre troben la resposta adequada en el moment exacte. Però aquesta realitat és una selecció d'allò que vol ensenyar el protagonista, no la vida autèntica. És l'aparador, no el magatzem. És la fotografia, sovint amb filtres, no la vida real.
El risc d'aquesta cultura de l'aparença és que genera expectatives impossibles. Moltes persones no pateixen perquè els altres tinguin èxit, sinó perquè interpreten que el seu propi camí és un fracàs quan no s'assembla al relat que els serveixen cada dia. La història de la humanitat està plena de persones que només van arribar lluny perquè abans van perdre i van haver d'aprendre a gestionar-ho. Els grans creadors, investigadors i emprenedors no són aquells que mai no han fallat, sinó aquells que han estat capaços d'analitzar els errors, extreure’n conclusions i continuar insistint. 
Samuel Beckett ho va expressar amb claredat a Worstward Ho: "Ho has intentat. Has fracassat. Tant se val. Torna a intentar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor." No és una defensa de l'error per ell mateix, sinó una reivindicació del moviment, de la perseverança i de la necessitat de continuar malgrat les caigudes.
Potser la generació dels boomers ha confós durant massa temps educar amb evitar qualsevol dificultat. Hem volgut estalviar als nostres descendents totes les decepcions possibles, sense adonar-nos que també els estàvem privant d'una eina fonamental: la capacitat de recuperar-se.
La vida, com la mort, inclou pèrdues inevitables. Ningú no pot estimar sense atrevir-se a perdre, ni crear sense exposar-se a l’equivocació, ni avançar sense deixar enrere algunes certeses. Pretendre eliminar el fracàs és pretendre eliminar una part essencial de l'experiència humana.
Potser ha arribat l'hora de deixar d'educar per triomfar i començar a educar per resistir, per recomençar i per perseverar. Perquè una societat madura no és aquella que promet a les persones que mai no cauran. És aquella que els ensenya que caure forma part del camí i que, sovint, és precisament quan ens aixequem que comencem realment a créixer.