La dictadura de la quinoa

La tieta Remedios, al cel sia, va néixer abans de la guerra civil espanyola i era una dona feta a prova de bomba, un concentrat d’energia equivalent a la producció anual de Vandellòs. La recordo prima i escardalenca, potser perquè tota aquella intensitat consumia els seus recursos, encapsulada com estava en poc més de metre i mig d’estatura. Cent cinquanta centímetres corresponents a la longitud mitjana dels entrepans de Tulipán i sucre que em preparava per berenar. Si ho fes ara, aniria al trullo per terrorista alimentaria.

Avui en dia la meva estimada tia seria considerada una criminal dietètica per enverinar el cos de la canalla que poblava la seva cuina, cada tarda del món, a la caça d’avituallament, i se l’acusaria d’homicidi en grau de temptativa. Convindré que, en termes nutricionals, allò no era el més saludable, com tampoc devien ser-ho les llesques de pa amarades de vi i sucre o les xutades de Kina San Clemente que havíem d’embeinar-nos per fer venir la gana. Així ens anava: sortíem de casa més torrats que una avellana i en lloc d’anar a l’escola tiràvem pel dret i muntàvem unes raves de ca l’ample, a base de xuxes i margarina edulcorada, que duraven una setmana. Malgrat tot, diria que en l’actualitat ens passem de frenada. D’acord que és interessant reduir fins a uns límits desitjables la ingesta de fregits i arrebossats de la dieta diària, i admeto alhora que l’excés de carn roja no és sa. Tanmateix, em sembla que hem perdut una mica el nord, pendulant de la sobreproducció animal per a consum humà (tan perniciosa, al mateix temps, per al medi ambient) a la dictadura de la quinoa. Ara mateix, si no beus suc de llimona barrejat amb gingebre, cúrcuma tallada amb la falç d’or d’en Panoràmix, kale –tant és el que sigui– i pol·len d’abella recol·lectat en quart creixent mentre saltes a la pota coixa sobre la teva espardenya vegana, fabricada a partir de fibres de cànem obtingudes mitjançant una transacció amigable i sostenible amb la planta propietària, ets un marginat. Res de cafè sol: aujourd’hui el que mola és prendre’l posant-hi llet d’arròs i estèvia originària de plantacions ecobioastrals gestionades per col·lectius indígenes LGTBIQ+-*@ de l’Amazones.

La tieta no sabia què eren les baies de goji o la kañiwa, però tenia una altra especialitat: les natilles amb galetes María Hojaldrada. Les servia en soperes de ceràmica blanca després d’un tiberi que faria bullir la sang vegetariana de qualsevol convers al ioga kundaliní. Un cop, presa de l’emoció, mentre menjava vaig precipitar-me dins el recipient. Equipat amb un profundímetre, i endrapant tot el que em trobava pel camí, vaig proposar-me d’arribar fins al llit d’aquella mar de natilles. I no tenia fons.