Dinar en un supermercat és una cosa a la qual ens hem d’anar acostumant. L’amo de Mercadona prediu la desaparició de les cuines domèstiques, pintant un futur proper a la distopia en què perdrem la capacitat de guisar i ens acabarem alimentant només de preparacions fetes per altres.
L’empobriment de la vida moderna que va profetitzar el filòsof Walter Benjamin ja és aquí, i ja ho va dir Houellebecq: el veritable paradís és el supermercat. El quadre Els menjadors de patates, de Van Gogh, fa olor de greix, de trumfes cuites i de terra, però l’aroma del Mercadona és el d’un mausoleu. Menjar allà és quasi tan trist com fer-ho a la cafeteria d’un hospital o a la d’un tanatori. L’albergínia farcida de carn està al nivell de la cuina de l’internat d’Auxili Social del còmic Paracuellos de Carlos Giménez, i la paella sembla elaborada per un dels restaurants visitats per Alberto Chicote.
Sort dels macarrons que, sense arribar al record de la magdalena de Proust a Du côté de chez Swann, fan que hi hagi un bri d’esperança en el futur apocalíptic mercadonià. Menjar en un supermercat no és degradant. Ni desagradable. És simplement una cosa a la qual ens hem d’anar acostumant, tenint en compte que la llei del mercat és tan justa com la que impartia Phantly Roy Bean, el jutge de la forca, a l’oest del riu Pecos, a Nou Mèxic.
Ja triguen, els de Mercadona, a muntar unes microhabitacions de tipus xinès de vuit metres quadrats perquè els comensals puguin fer una migdiada després de cruspir-se un pollastre teriyaki. Però cal tenir en compte que, si s’ha optat per l’albergínia farcida, es pot fer realitat aquella expressió famosa i poètica que hi ha al primer capítol d’El Petit Príncep, segons la qual la boa passa sis mesos dormint per poder fer la digestió.
