És curiós, com a persona a qui  li agrada l’esport i la tecnologia, mai m’havia aturat a reflexionar a fons sobre l’impacte de la tecnologia en el món de l’esport. Els Jocs dels Petits Estats celebrats recentment a Andorra m’han permès fer-ho. I ho he fet posant en perspectiva els Jocs celebrats al nostre país els anys 1991 i 2005, veient com han evolucionat, quines millores han arribat i com s’ha transformat la manera com la població andorrana ha pogut seguir l’esdeveniment. He de dir-ho també, he tingut el privilegi de viure aquests Jocs des de dins, especialment en l'àmbit de l'atletisme, i és una experiència que sempre recordaré. Però també soc conscient que sentir-me part d’aquests Jocs fa que sobredimensioni algunes coses.
És innegable que la digitalització ha transformat profundament el món de l'esport, i per a mi hi ha tres àmbits que sobresurten respecte a la resta: la qualitat de les retransmissions, el nivell d’informació disponible en temps real i “l’arbitratge”. Però anem a pams, tenim poques imatges dels Jocs del 1991 i els dels 2005 en comparació amb els actuals, i només cal fer una recerca a internet per adonar-nos de la diferència de qualitat entre les d’avui i les de fa 20 i 34 anys. Però, des del meu punt de vista, el gran avenç en les retransmissions no està en la qualitat de les imatges, sinó en la possibilitat que hem tingut de veure de forma simultània diferents competicions gràcies a l'streaming. Sé que sembla molt obvi, però el 2005 no ho teníem, i encara menys el 1991. Amb molta menys inversió s’ha pogut fer arribar les imatges íntegres de tots els esports a més espectadors. 
La digitalització en el món de l’esport s’ha anat obrint pas a poc a poc, silenciosament, i no som conscients de moltes d’aquestes evolucions. Només ens n’adonem quan no les gaudim. Al món de l’atletisme ja no ens conformem a veure qui ha guanyat una cursa, ni tan sols a saber el temps final. Volem saber els parcials de cada volta, la distància en metres entre els corredors, o el marge amb el qual un saltador de perxa ha superat el llistó. Més informació i dades ens permeten endinsar-nos encara més en l’esdeveniment, i no tardarem a veure les pulsacions en temps real dels corredors, n’estic segur. Tornant als nostres Jocs, en aquesta edició no ha calgut esperar que la premsa difongués els resultats, es podien consultar en temps real en tot moment. 
I finalment la tecnologia ha permès millorar el compliment de les regles de competició. En el món de l’atletisme els jutges tenen moltes més eines de les que tenien en el passat per garantir la igualtat entre tots els corredors. Continua essent essencial el seu rol, la seva percepció i el que veuen a través del seu ull, però ara també disposen d’imatges per veure si cal corregir alguna decisió, xips i dispositius de radiofreqüència permeten controlar millor els atletes, i sensors per veure si un atleta ha trepitjat la línia en el moment d’efectuar un salt de llargada.
Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar com serà el món de l'esport d'aquí a 15 anys? Quin paper, òbviament, hi jugarà la intel·ligència artificial? Doncs, sincerament, no ho sé, de forma que m’he posat a fer recerca en la matèria. He pogut llegir moltes opinions al respecte, però si n’he de destacar una per sobre de la resta, és la idea que apunten els “experts”, que les retransmissions esportives seran narrades per sistemes d'IA, capaços d'analitzar en temps real el que està succeint i explicar-ho als espectadors.
Ho he dit en moltes ocasions, no comparteixo aquesta visió apocalíptica de la IA, on totes les aplicacions van destinades a eliminar llocs de treball, en aquest cas dels periodistes encarregats de fer les retransmissions esportives. Els atletes són els protagonistes, però els periodistes que retransmeten són els que ho eleven a experiència vital per a l’espectador. Recordeu els gols del Puyal, o aquest mateix cap de setmana l’Àlex Corretja emocionat amb cada punt de l’Alcaraz. No, no crec que la IA substitueixi les persones. Les persones som animals socials, ens agrada interaccionar i relacionar-nos amb altres persones que tinguin com a nosaltres virtuts i defectes, i que ens mostrin emocions. Si no la vida seria massa avorrida.