Entre tots els columnistes m’havia de tocar a mi escriure la del dia després. No faltaré a la paraula i l’enviaré com sempre dijous. Tenint en compte que de previsió no en sé i que ignoro què vol dir la predicció, pobre de mi. Escriuré el que em fuig i no diré res de mi. La democràcia no és votar ni tan sols la representació parlamentària ni la separació de poders, és un sistema imperfecte. La dictadura és perfecta: jo mano i tu obeeixes. La democràcia sempre està en joc i sempre ho ha d’estar. Per això en unes eleccions democràtiques no hi ha qui guanya o qui perd, hi ha persones que assumeixen públicament una responsabilitat davant de tots els ciutadans i no només dels electors, la responsabilitat de servir. No es tracta de gestionar ni d’aplicar una llei ni de desenvolupar un reglament ni de mantenir-se dins d’una ideologia i ja no parlo de parar la mà. No. Manar en democràcia és servir en un dispositiu d’insatisfacció constant on si hom no exerceix la llibertat la perd a mans del poder que sempre té tendència a perpetuar-se. La democràcia s’ha de millorar en cada moment perquè no s’adormi. En aquest context, en una tirania s’ha de resistir i en una democràcia s’ha de desobeir. Fins i tot quan la llei garanteix la llibertat, tant si s’aplica de manera justa o injusta, cal desobeir amb esperit crític perquè és l’únic aliment que pot fer créixer la democràcia i allunyar-la de demagogs i interessats. Desobeir per produir una altra llei, primer enraonant i acordant-se i després amb l’acció, i com que vivim en democràcia i sempre podem estar equivocats, amb una acció que s’expressa de manera pacífica. Quan el poder no respon a la seva funció que és servir el ciutadà i només pensa a gestionar, imposar-se o a mantenir-s’hi, el camí es torna irreversible. Cal, doncs, sempre un debat públic per qüestionar les lleis, per substituir-les, per millorar-les, perquè tothom es pugui sentir no només representat sinó actor de la vida pública. I en aquest context no es pot atacar ni prohibir el debat, el qüestionament i l’acció política dins i fora de la llei del moment. En democràcia, sempre ha de prevaler la llibertat de dir la pròpia veritat i la llibertat d’accedir als llocs de debat per manifestar-la, perquè si no s’entra en dictadura. És l’únic escenari que conec per evitar-ho. El 1950 Akira Kurosawa filmava Rashomon, basada en testimonis diversos i contradictoris d’un mateix fet. A la meva edat ja no em pregunto si hi ha una veritat veritable perquè sé que la veritat no té res d’evident; al contrari, la mentida, la falsa veritat, la insinuació i el rumor són conceptes molt més simples i, per tant, eficaços quan no es vol tractar de la veritat, sinó imposar una lectura dels fets. Aquesta columna tampoc no és un mitjà de veritat, perquè no hi ha només la veritat de l’autor, n’hi ha moltes més, la del lector que se l’apropia en el seu temps, la del mitjà, la de les altres columnes del voltant i la de la realitat que sempre es fa sentir de manera virulenta. Per dir-ho en bones paraules, de Hannah Arendt, l’essència de l’acció política és la producció creativa d’alguna cosa nova que interromp el curs de la història.