Coses del transport públic, anxovat en una massa informe de passatgers drets que gestionàvem com podíem els vaivens de l’autobús, fa poc vaig tenir el dubtós plaer –per indesitjat i inevitable: atrapat al mig de la melé no hi havia escapatòria– de patir la conversa entre dos viatgers que per motius que ignoro van desgranar detalls personals com si la resta no hi fóssim o com si ens interessés una merda la seva ridícula existència. 
A davant dels morros tenia el martellet aquell vermell amb punta metàl·lica que serveix per trencar el vidre de la sortida d’emergència, i vaig considerar diverses opcions: i) aixafar-los el meló amb l’estri; ii) fer miques el vidre amb els seus caps i clavar-los martellada a posteriori; o iii) el millor dels dos mons: rebentar-los el crani a cops, obrir la via de socors i llençar-los del vehicle en marxa. Això ponderava jo mentre ells anaven fent: "Tio, no saps... Ahir, passats cinc minuts l’hora de plegar, ja em veus enviant un correu electrònic... Pura explotació laboral." "No fotis, quina vergonya... Jo, mira, no fa gaire, al grup de Whats de la feina algú va escriure 'bon dia' i vaig respondre, però no vaig posar l’emoji que toca la trompeta amb un cucurutxo al tarro. I ara tothom a l’oficina m’evita." "Que cabrons... Denuncia’ls per mobbing". "Buah, i amb els nens, no vegis. A la gran, quan li explico el mateix acudit que quan anava a parvulari, no li fa gràcia." "Uf, que complicat... Quan succeeix una cosa així et preguntes on has fallat." "Exacte, la criança en l'actualitat és un repte. I calla, que el petit, que té vuit anys, volia unes bambes de 200 euros i vam dir-li que ni de conya". "Wala... De debò? Els teniu ben posats. Sou  els Schwarzenegger de la paternitat postmoderna. I com va reaccionar?" "Si no me les compreu seré l’únic sense i estareu condemnant-me a la marginalitat social. Necessito que respecteu el meu procés, i és que soc un prepúber en construcció que no està demanant un caprici sinó verbalitzant una necessitat." "Ostres, ostres... Els nostres pares ho haurien resolt amb un ‘no’, i hauríem replicat amb un ‘per què?’ al que ells replicarien ‘perquè ho dic jo, i punt'." "Ja... I si  ho fem i li generem un trauma que l’impedeix ser un odontòleg d’èxit i funcional, quan sigui adult?"
A partir d’aquí vaig deixar de parar-los atenció i van venir-me a la ment les orenetes que han tornat a niar al balcó de casa. Han reconstruït el que quedava del nial amb perícia gaudiniana, i fa dies que sentim piular els nins. I vaig caure que per tornar a acompanyar-nos han anat i tornat d’Àfrica com a mínim una vegada. Set mil quilòmetres. "Ser oreneta sí que és dur, subnormals", vaig pensar. Devia fer-ho un pèl fort: els molt gilipolles van sentir-me.