La distracció reina

Dissabte passat vam celebrar l’aniversari de les meves germanes a casa de la més gran. La família, un bon sopar, sorpreses, alguns riures... Això sí, acompanyats dels càntics, els xiulets, els petards, els crits d’uns i els laments dels altres. El meu pare volia veure el partit de futbol que retransmetien per la tele, tant sí com no. L’efemèride, ai las, va coincidir amb la final de la Champions! I en un reflex del que passa a la resta del món (o almenys en una bona part), qualsevol altre fet passava a un segon terme.

La qüestió no passaria de la mera anècdota. Al cap i a la fi, el partit només hi era de fons. El que és més preocupant és que, sense tenir un interès real pel desenvolupament del partit, el meu pare se sentís amb l’“obligació” de veure’l.  L’endemà, els noticiaris no només van obrir l’edició amb la notícia de la victòria del Madrid ‒en detriment, per exemple, de la mort de quatre persones, entre elles una menor, en un incendi‒, sinó que ho van fer durant vint minuts de rellotge i, no contents amb això, hi van insistir més tard a la secció d’esports que, si filem prim, seria la secció on s’haurien de tractar els temes esportius, penso.
No vull treure mèrits ni rellevància a un esport amb milions d’aficionats arreu del món. Tots els meus respectes als seguidors del futbol. Però és destacable que fins i tot una persona amb un interès mínim pel futbol, com és el meu pare, se sentís amb l’“obligació” de seguir un partit fins i tot el dia que celebràvem el naixement de les seves filles. 
Aquest bombardeig constant de futbol en les nostres vides es dispara des de diversos fronts: mediàtics, socials, culturals i, fins i tot, polítics. ¿Amb quin altre esport (o esdeveniment cultural, o social o...) es paralitza la vida de milions de persones, es modifiquen calendaris socials i culturals, quin es menciona en discursos polítics o es comenta en tertúlies de diversa consideració? 
Panem et circenses. Pa i circ. Inflem des dels poders (polítics a través dels mediàtics, econòmics a través dels polítics, socials a través dels educatius i culturals) una diversió que transmeti les emocions i passions més bàsiques, i que per tant entengui tothom, i convertim-la en l’“esport rei”. En esdeveniments indispensables, destacant-los en tots els àmbits que puguem. I així els distraurem d’altres qüestions menys agradables. I tots contents. Aquest és l’autèntic poder del futbol. Unir-nos a tots en una mateixa passió. 
Però unir-nos, també, en una mateixa distracció.