Fa dies que tenia ganes de llegir un llibre per partir-me de riure. La producció literària del país que em sol arribar a les mans no es concentra en la diversió. Adesiara provoca un somriure, feliç o tristot, perquè els personatges resulten entranyablement maldestres o s’equivoquen de la mateixa manera que jo. Tanmateix, no solen ser creats per divertir sinó per personificar conceptes més profunds que fer-me riure per les butxaques. 

En arribar l’estiu calorós, volia un xic de canvi: lectura tipus còmic (amb o sense dibuixets) per a adults, amb sexe per amor a l’art i zero lliçó moral, amb personatges estrafolaris que no em facin ni por, ni fàstic; un llibre amb un munt d’inventiva i sense drama. Les meves pregàries han estat parcialment escoltades, i aquí tenim Colls d’ampolla de Marc Cortès Minguet, un llibre molt ben escrit (tot i que una mica desigual), no apte per a infants i divertidíssim. No és que compleixi al cent per cent el meu desig del “sense drama”, ja que la separació matrimonial, la incertesa laboral, la insatisfacció general, les addiccions múltiples i diversos assassinats que es veu que no hi poden faltar, en un llibre pirinenc, sí que en tenen, de drama, què voleu que us digui, però tot plegat té molta gràcia, estil curós, estructura sòlida i girs inesperats que són d’agrair. 

De tots els relats d’històries entrellaçades (jo n’hi he comptat nou, però la contraportada diu que són onze i potser no sé comptar) el més divertit, al meu parer, és el segon: un d’aquells dos que estan marcats com a “relats prescindibles” i que tracta de la relació, ehem, sentimental d’un dels personatges principals del llibre, en Roc, escriptor novell quadragenari i egoista empedreït (com tots els escriptors novells, joves i no tan joves, acostumen a ser-ho) amb l’assistenta virtual que es diu MarIA. Sempre m’ha fascinat com la intel·ligència artificial, com per art de màgia, comença a tractar-nos de la mateixa manera que ens tracta la gent amb qui topem en el nostre dia a dia: una prova irrefutable que són els patrons del nostre propi comportament allò que provoca gran part de les nostres penes. Això mateix li passa al Roc, ja que totes les persones al seu voltant només existeixen per facilitar-li la vida o per complicar-li-la: en conseqüència, normalment d’entrada la faciliten i poc o molt després l’acaben complicant. Fins i tot la intel·ligència artificial li fa la mala jugada, al pobret.

Riure de nosaltres mateixos és allò que ens fa humans. Cap altra cosa al món no se sap riure de si mateixa, o, com a mínim, no ho fa manifestadament. Els animals, les pedres i les plantes viuen molt seriosament. Fan cas a la mare natura que els va parir, creuen. Segueixen els patrons a consciència i no foten mai res ni amb ànim seriós d’autodestrucció, ni per fer la conya. Els humans som éssers irònics que amb freqüència ens autodestruïm, i veure-ho descrit en un català esmolat no té preu. Felicitats pel llibre i per molts anys.