La doble moral de la tecnologia

En un món sostingut per la tecnologia la pregunta que sorgeix és: fa la tecnologia de la nostra vida una vida més feliç, o simplement ens l’acomoda fins al punt de portar-nos a un retrocés en la nostra evolució humana com a éssers? És una qüestió que segur tu t’has plantejat alguna vegada. La realitat no menteix, i la realitat a hores d’ara és que el planeta Terra no havia estat tan governat per màquines mai abans en la seva història. És bo això per a l’home? I pel desenvolupament del món?

Ja Isaac Asimov, allà pels anys quaranta del segle passat, ens va avisar des de les seves novel·les de ciència ficció i les seves lleis de la robòtica que la tecnologia i l’ésser humà era una equació difícil en la seva relació si no es posaven una sèrie de normes i límits, sobretot morals, a l’hora de compartir el mateix espai. Segons Asimov, un lleuger desequilibri en aquesta relació podia provocar per a l’home una pèrdua insalvable en aspectes de la seva naturalesa originària, generant en pròximes generacions d’humans una involució a escala màxima. Aquest era l’avís que donava Asimov als governs, multinacionals i intel·lectuals.

Doncs bé, gairebé trenta anys després s’està confirmant el que l’escriptor i professor de bioquímica va predir, que si no es controlava aquest binomi tecnologia-home, home-tecnologia podia ser devastador per a la vida de la raça humana al planeta. A dia d’avui, per molt que ens expliquin que la tecnologia és un bé col·lectiu que ens ha fet millorar com a espècie, la veritat és que tant ens ha fet prosperar com retrocedir. El que ens ha sumat ens ho ha tret. Si per una banda podem tenir màquines que facin operacions quirúrgiques a un nivell de precisió impossible per a l’ull humà, també posseïm mòbils que ens creen dependències brutals i nivells d’estrès mai vistos en la història humana. Si creem satèl·lits que ens permeten comunicar-nos entre tots quan volem i com volem, alhora també vivim la pitjor època afectiva de la història on més sols ens trobem amb nosaltres mateixos i amb els altres. Si disposem d’ordinadors que ens fan tot o gairebé tot, facilitant-nos la vida, a la vegada som la societat de la història humana que pitjor educa els seus fills, ja que amb tot al nostre abast mai hi havia hagut un buit tan enorme en qüestió de valors i principis humans. I si ara la tecnologia pot fer que els nens visquin una realitat virtual desconeguda fins al moment, també la tecnologia els impedeix en les seves etapes formatives i de creixement desenvolupar capacitats bàsiques per a la supervivència humana, com la imaginació, el joc motor i l’esperit aventurer sagaç i valent que sempre ha caracteritzat l’espècie humana.

No es tracta d’estar a favor de la tecnologia o en contra, sinó d’analitzar les problemàtiques d’una relació que ens està portant a la vora de la desaparició. Mentre vivim cada dia les nostres vides a un ritme frenètic i desenfrenat, sense ser conscients del que passa al nostre voltant, la tecnologia avança a pas ferm i l’humà cada vegada se sent més vulnerable en la seva jerarquia. Ens hem obsessionat tant a controlar tot el de fora que ens hem oblidat de la nostra tecnologia interior, la veritable tecnologia: la que sana, la que crea, la que transforma, la que produeix, la que inventa, la que canvia, la que ha creat la tecnologia de les màquines que ara ens controla i dirigeix. La tecnologia interior de l’home és la font d’on tot surt, el cabal del coneixement infinit que dona vida al que hi ha al món.

En els temps que corren saber conviure amb la tecnologia és un mestratge bàsic si es vol aconseguir la felicitat. La seva doble moral és com la navalla d’Ockham, quan dues teories en igualtat de condicions tenen les mateixes conseqüències, la teoria més simple té més probabilitats de ser correcta que la complexa. En aquest cas, la teoria més simple per a la felicitat humana és no abandonar la nostra natura i per més que la tecnologia domini, viure senzill, amb poc pes i sent tu sempre la prioritat.