A Netflix no li funcionen bé les coses. Vaja, no tan bé com ells s’esperarien perquè, passat el creixement vertiginós dels durs mesos del confinament, les altes van a poc a poc. Alguns fins i tot ho provem i decidim passar. M’empatollaria amb explicacions pedants sobre la uniformització cultural i bla, bla, bla, però la veritat és més crua: per què pagar quan tens el serial servit en viu, el pots gaudir en directe i promet un reguitzell de capítols que ni el més extens culebrot turc, tan de moda? És un espectacle denigrant, és cert, però confessem que tenim el microones a ple rendiment fent ballar les crispetes. Una altra cosa és que xous tan poc edificants, amb espionatges i corrupteles –presumptes i admeses– víctimes amb posat de Dolorosa i cara molt dura, malvats a qui surten els plans com a Pierre Nodoyuna, estigui foragitant bona part de la ciutadania cap a l’estratosfera de la política. Una part. L’altra són aquells que s’esgargamellen per defensar l’una (l’altre no està obtenint quòrum). L’una, que tan presumptament com vulguem, té família que feia caixa quan als nostres avis els tancaven la porta dels hospitals als nassos. Què pot dur tres milers de persones a posicionar-se tan clarament en favor de la seva presidenta quan més aviat convindria tapar-se el nas preventivament? Potser ha calat tanta exhortació a “viure experiències, respirar emocions” i tan poc advocar per pensar amb el cap i no els budells, a raonar. Mexan por nos e decimos que chove? En realitat, no. Que a nosaltres que, per aquestes contrades?, diran. Ens pensem que som tan diferents? Infeliços.
