En el meu últim bitllet publicat en aquest diari, sota el títol La cova d’Alí Babà, em queixava del saltejament de camins telefònics de què són objecte els turistes despistats, a causa de la incapacitat de la nostra companyia estatal monopolística, i dels governs que successivament ha tingut al darrere, de trobar una solució europea i de servei públic eficient a aquesta situació que ens equipara, deia, al Regne d’Eswatini o a la República del Kazakstan.
No és l’únic torpede que els poders públics llancen per complicar la vida de la gent. També hi ha la duana, aquest artefacte abstrús, símbol de la sobirania nacional, que serveix no solament de caixa recaptadora de l’Estat davant de les empreses amb afany de lucre, sinó d’hidra de set caps generadora d’entrebancs al poble menut. Anys enrere, quan com a corrector de textos rebia i enviava a Barcelona, Lleida o València manuscrits de llibres en versió paper acompanyats del text en CD, vaig tenir tants maldecaps i vaig haver de fer tants viatges a la duana andorrana o a l’espanyola on les trameses havien quedat encallades per minúcies de paperassa (que si s’han d’acompanyar amb una factura proforma, que una factura proforma no pot tenir un import zero, posi-li un euro, on va vostè amb una factura d’un euro?... i l’idiota amunt i avall fent factures impossibles per uns papers i uns disquets que com a tals no valien res), que vaig decidir anar personalment, per a cada tramesa, a l’oficina de missatgeria de la Seu d’Urgell. Llavors vaig descobrir que altres idiotes com jo també se n’havien cansat i que eren legió els comerciants andorrans que passaven la frontera amb el seu vehicle particular per expedir des de la Seu productes de farmàcia, d’òptica, de perfumeria, de cosmètica...
D’això han passat anys i ja quasi me n’havia oblidat. Però, recentment, he tingut dues experiències que m’han demostrat que l’obsessió duanera de perdre el temps els funcionaris i de fer-lo perdre per foteses a la bona gent administrada continua incòlume. La primera és la tramesa per part de l’editora d’un llibre meu de tres exemplars justificatius d’una nova edició, que anava acompanyada d’un albarà sense càrrec. La segona és d’un llibre que vaig comprar jo via Internet, d’un import de 14 euros més ports, acompanyada en aquest cas d’un document justificatiu del remitent d’haver cobrat. En pocs dies de diferència i dos missatgers diferents, les trameses van quedar embarrancades. Que si falta això, que si sobra allò: andorrans i espanyols, tots a l’una a l’hora de marejar els obligats tributaris en les coses més simples. Em van arribar a demanar, pur Kafka, una declaració signada conforme el paquet que anava a nom meu i que jo no havia vist mai no contenia aquest o aquell altre producte, ni materials perillosos o insalubres!
Acabaré amb la mateixa expressió amb què acabava el bitllet del nyap telefònic: Fins quan?