La família creix

Al principi, quan els pares ens ho van comunicar, ens va agafar a tots per sorpresa. Després de tant de temps sense canvis, la idea d’una nova incorporació a la família se’ns feia estranya. Però, passats els primers instants d’estupefacció (ningú s’ho podia creure, que haguessin donat aquest pas –a la seva edat!), l’alegria dels nostres progenitors va acabar fent-se contagiosa.

Encara havia de passar força temps, per a la feliç arribada, i amb les setmanes l’espera es va fer cada cop més insofrible. Cadascun de nosaltres va mirar de fer-se passar l’angúnia a la seva manera, i donar un cop de mà amb els preparatius va resultar ser força efectiu. I així van anar passant el dies al calendari, fins el matí inoblidable que tots dos van franquejar el llindar de casa sostenint a les seves mans el nou component de la família. Inicialment, com acostuma a ser el cas, tothom volia agafar-lo, acaronar-lo, i tot va ser gresca i xerinola. Quasi que no ens en sabíem avenir. Però, i això tampoc és gens estrany, els problemes van començar un cop metabolitzada l’eufòria inicial. El drama es va anar gestant de forma inadvertida, a foc lent, que és com sempre es cuinen les grans catàstrofes. La mare no aclucava els ulls ni de broma i, per molt que el pare li demanava que no es passés de frenada, no hi va haver manera. Però la dona anava zombi tot el sant dia, i vulguis que no el meu progenitor, pendent d’ella, neguitós, també passava la nit del lloro. I els germans, que intentàvem solidaritzar-nos amb la causa tant com ens era possible, començàvem a patir aquella situació. L’una es negava rotundament a deixar-lo anar, i l’altre va començar a queixar-se que ja no li feia cas, que només tenia ulls per a ell, que no era la d’abans, i que estava descuidant la resta de la família. Tots dos van començar a no tocar pilota, i la meva germana i jo, que malgrat no ser criatures tampoc érem plenament autònoms, vam haver de fer-nos càrrec de les tasques domèstiques més bàsiques. Fins i tot va arribar un moment en què la mama, quan li dirigies la paraula, ja no era ni tan sols capaç de mirar-te o de respondre’t amb res que no fos alguna incongruència, totalment absorta en el dipositari de tots els seus afectes. La cosa va esclatar després que comencés a negar-se a menjar –feia temps que fins i tot la seva higiene personal havia passat a un segon terme. El papa, presa de la desesperació, va decidir tallar de soca-rel aquella espiral demoníaca que amenaçava amb arrasar amb tots nosaltres.

Un dia, sense obrir boca, va entrar a l’habitació conjugal i, aprofitant un instant que la mare va abaixar la guàrdia, li va prendre de les mans i el va estampar contra la paret. Adieu, Samsung Galaxy 9.