No fa gaires dies ens llevàvem amb la bona nova d’un nou naixement al nostre país. Es tractava d’una cria de trencalòs, una espècie de voltor amb el curiós costum de remuntar ossos fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se’n la medul·la del seu interior una vegada han esclatat. I jo que pensava que era rar per treure la polpa del suc de taronja!

Ha estat un naixement tan desitjat pels progenitors com pels que estimem la natura, fruit de l’única parella de trencalossos que nidifica a Andorra. Sigui o no imprescindible en la cadena tròfica, el que sí que és cert és que aquest voltor de dieta osteòfaga és una de les 187 espècies que sobrevolen el nostre espai aeri sense contaminar-lo i, en agraïment, els humans (o potser millor dit, els inhumans) l’hem afegit a la llista d’espècies amenaçades, que ja arriba a una xifra tan alta com intolerable: un 23% del total.

El trencalòs està en perill d’extinció com altres divuit espècies del nostre petit país, però no en perill “crític” com els seus companys el corriol pit-roig, l’òliba, el duc, el cruixidell i el capsigrany. Paradoxalment, aquest darrer moixó insectívor defineix la persona de poc seny, no gens entenimentada. Per què serà?

No hi ha res més bell que poder observar el vol majestuós del trencalòs a la vall de Pal, al parc del Comapedrosa, al port d’Incles o al collet de Montaup. Mario Benedetti ho va descriure immillorablement: “Los pájaros escapan como amores/y como amores vuelven a encontrarnos/son sencillos como las soledades/y repetidos como los insomnios”. Però l’home ha demostrat al llarg de la història que és la màquina més gran de destrucció. Àtila, rei dels huns, se n’emportà la fama, però tots i cadascun de nosaltres no ens quedem gaire enrere malgrat que creixi l’herba per on trepitgem...

El filòsof anglès Thomas Hobbes en la seva obra Leviatan (1651) ja deia que l’estat natural de l’home el porta a una lluita contínua contra el seu proïsme i encara molt abans, al segle II abans de Crist, l’autor còmic Plaute ja escrivia a Asinaria (La comèdia dels ases) allò d’Homo homini lupus est, políptoton llatí d’ús actual que significa l’home és un llop per a l’home... I per a la resta dels éssers vius de la terra! O cal que tornem a parlar dels rebrots de coronavirus?

Són fruit dels capricis de la natura o de l’estupidesa humana? Potser aquest col·lectiu de les tres is, com m’agrada anomenar-los (indòmits, insolidaris i imbècils), que anteposen el seu plaer al benestar comú, haurien de córrer la mateixa sort que algunes de les espècies amenaçades abans citades. Però de ben segur que ningú ploraria la seva extinció, ans tot el contrari.

Errare humanum est (és humà de fer errors), perseverare autem diabolicum (perseverar en l’error és diabòlic). Cada dia estic més d’acord amb Quevedo quan va escriure allò de “Todos los que parecen estúpidos, lo son y, además también lo son la mitad de los que no lo parecen”.