Jordi, l’última vegada que et vaig veure estaves ingressat a l’hospital. Tot i aquell moment difícil, només començar a parlar va ser com tornar molts anys enrere. Vam passar hores recordant les aventures del bàsquet andorrà dels 80, d’aquell bàsquet fet amb il·lusió, esforç i una passió infinita. Parlàvem dels viatges, dels pavellons petits plens de vida, de les celebracions improvisades, de les derrotes que feien mal i de les victòries que us feien tocar el cel. Però, sobretot, parlàvem de la relació tan especial que tu i el meu pare vau construir al llarg dels anys. 
Em deies, emocionat, que per a tu havia estat un privilegi compartir banqueta amb ell, perquè consideraves que havia portat el club fins a les fites més altes d’aquell moment. Encara recordo la manera com el miraves sempre, amb admiració i estima sincera. Jo t’escoltava orgullosa perquè sabia perfectament que el meu pare sentia exactament el mateix per tu. Sempre he pensat que res del que vau aconseguir hauria estat possible l’un sense l’altre. Éreu un equip dins i fora de la pista. D’aquelles amistats que es construeixen amb anys de convivència, de confiança absoluta i de compartir un mateix somni.
Aquell dia també em vas ensenyar un escrit preciós que havies dedicat al Diari d’Andorra en el seu comiat. El vaig llegir emocionada perquè en cada paraula s’hi podia veure tot l’afecte, el respecte i la gratitud que senties per ell. Era impossible llegir-lo sense entendre que el que us unia anava molt més enllà del bàsquet. Vosaltres no éreu només entrenador i ajudant, ni companys de vestidor. Éreu germans de vida.
En el programa Llegendes BCA, de Gabi Fernández, el meu pare ja explicava que eres una persona indispensable per a ell. Ho deia convençut, amb aquella emoció sincera que només es reserva per a les persones importants de debò. Deia que havies estat company, germà i amic fidel sempre.
Éreu dos autèntics bojos del bàsquet. D’aquells que vivien cada partit com si fos l’últim, que parlaven durant hores de tàctiques, jugades i jugadors, que no desconnectaven mai d’aquest esport perquè, en realitat, el bàsquet era la vostra manera d’entendre la vida. Durant aquella última conversa també em vas fer reviure records. Em parlaves d’un viatge a Mallorca, quan jo era petita, en què em feies córrer per la pista mentre tu intentaves atrapar-me entre rialles. Jo sempre volia anar agafada de la teva mà, perquè amb tu em sentia segura.
Em vas recordar també el dia que vaig aprendre a caminar a la cava La Vinya, del nostre estimat Jaume Guri. I segons explicaves ho vaig fer precisament amb tu al costat, animant-me a fer aquells primers passos. Són records senzills, potser petits per a molta gent, però immensos per a mi. Sempre em renyaves quan jo et deia que no sabia prou de bàsquet. Ho feies mig seriós, mig rient, amb aquella contundència tan teva. “Una filla del teu pare ha de saber de bàsquet”, em repeties. I jo acabava rient amb tu, perquè sabia que darrere d’aquella frase hi havia afecte, orgull i complicitat. Amb els anys he entès que sí que en sé, de bàsquet. En sé perquè el vaig viure amb vosaltres. Perquè vaig créixer escoltant converses infinites sobre partits, vivint nervis abans dels enfrontaments importants i celebrant victòries com si fossin de tota la família.
Estimo el bàsquet perquè me’l vau ensenyar vosaltres. Tu i el meu pare. Els millors. M’agrada pensar que ara esteu junts una altra vegada. Que allà dalt continua la festa del bàsquet. Que continueu discutint alineacions, comentant partits i animant el MoraBanc amb la mateixa passió de sempre. Segur que encara feu dibuixos tàctics impossibles i parleu durant hores després de cada partit. I estic convençuda que, quan arribi una d’aquelles victòries espectaculars, d’aquelles de traca que tant us agradaven, ens fareu algun senyal. Perquè hi ha persones que no marxen mai del tot, continuen presents en les paraules, en els records, en les manies, en les bromes i en tots aquells petits detalls que només entén qui ha estimat de veritat.
T’estimo, Jordi. I et dono les gràcies per tot. Per la teva amistat amb el meu pare, per la teva fidelitat, per les rialles, pels records i per haver format part de la millor família que algú pot tenir: la família del bàsquet.